Passa al contingut principal

Un matí qualsevol...

El despertador aconseguí fer-la reaccionar. Semblava impossible que ja tonrés a ser l'hora de llevar-se. Mirà el seu marit, al seu costat. Feia poques hores que devia haver arribat de la feina, i ni tant sols se n'havia adonat. L'abraçà i desitjà prolongar aquell instant, que durés tota una vida. Sentia, a través de l'intercomunicador, com la petita donava voltes al seu llitet i tossia, a veure si el refredat li marxava ja... Agafà forces de no sap on i es llevà. Encara era de nit i la son la perseguia. La féu fora amb una dutxa ràpida. Es vestí, per sort la nit anterior s'havia deixat preparada la roba i no havia de pensar massa, no eren hores per pensar.

S'assecà el seu cabell curt, es posà una mica de maquillatge, el just i suficient perquè no se li notessin les olleres de cansament. I tot just era dimecres. Sense oblidars-se del desodorant i del perfum, sortí del lavabo. Anà a la seva habitació, només li calia una nova abraçada, sentir-lo a prop. Fins al vespre no es tornarien a veure i ja els enyorava als dos. Avui ell es podria quedar amb la petita i preparar un bon sopar, amb una mica de sort, potser podria arribar a mitja tarda i podrien sortir a jugar tots tres junts, en feia tant de temps! Sense fer massa soroll, s'acostà al llit, li acaronà els cabells i li féu un petó.

Va notar el buit del silenci massa intens. Només se sentia la seva pròpia respiració i la d'ell. No sentia el tossir de la nena, i donà ràpidament un cop d'ull a l'habitació, buscant aquella llumeta per identificar on era. Però no hi era. Per què? Neguitosa, començà a remenar el seu marit i amb un fil de veu intentava despertar-lo. Desperta, desperta! Has agafat l'intercomunicador de la nena? - Mmmm, què dius? Deixa'm dormir... - Jaume! Escolta'm, l'intercomunicador, no hi és! I no sento la nena! Jaume! La nena! L'intercomunicador! - Mmmm... Està allà, a la tauleta de nit mmmmm. Però seguia dormint. Era com si somiés. I ella sentia cada cop més aquella angoixa que li oprimia el pit i no la deixava respirar. El silenci es va trencar. Sentí un soroll al pis. O era a casa dels veïns? Es va treure les sabates i començà a caminar. Només hi havia la llum del passadís oberta. I res més. Cap altre soroll. Se n'anà a l'habitació de la seva princeseta. No la sentia. I no la veia! Va encendre el llum, i només hi havien els llençols del llit remoguts, i el seu osset de peluix. I ella no hi era! La seva nena...

Estava a punt de cridar quan la va sentir tossir. Estava al pis. Intentà fondre's amb el silenci i seguir la remor que la seva tos havia deixat. Anava cap al menjador, quan veié una ombra d'un adult moure's. No tenia temps d'anar a buscar cap bastó, les seves sabates serien una amenaça suficient? Si no començaria a cridar... Entrà al menjador, i quan el crit de guerra i temor, quan tota l'angoixa que sentia estava a punt de convertir-se en la seva millor arma, quan amb la boca oberta i amb les sabates a la mà va veure la figura que es movia cap a ella somrient, amb la seva nena als braços, se li escapà: Mamaaa...

I semblava que les cames li deixaven de respondre... S'assegué al sofà i se la mirà. I ella, amb els seus ulls blaus li preguntava què t'ha agafat a tu ara? On vas amb les sabates a la mà i com és que encara no has marxat a treballar?

No sabia si matar-la de l'ensurt que li acabada de donar o si abraçar-la i riure o si posar-se a plorar. Però va sentir algun campanar perdut que tocaven les sis, li va fer un petó a la galta, va abraçà la seva princeseta i marxà corrents, esperitada per no tornar a arribar tard a la feina.

Comentaris

Ferdinand ha dit…
Quan sents fresses escoltes més, quan veus entre la foscor hi mires més... això també pot ser una metàfora, ja saps que m'agraden molt a mi les metàfores. Deixant de banda les meves elocubracions, molt bon text, dones la intriga justa per seguir avançant.
mossèn ha dit…
un escrit genial ... com sempre ... salut
Striper ha dit…
Genial, escena cotidiana potser masa cotidiana.
rosa ha dit…
quina por, n'hi ha per tenir, a la meva germana li van entrar a casa mentre dormien tots tres, imaginat si rapten a la nena, quina por.

passat per casa!!!!
una lingüista ha dit…
I al final tot acaba bé! ;-)
Lupe ha dit…
Quin relat més maco. M'imaginava la situació i la cara de la nena.
Salut!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu