Passa al contingut principal

Èpoques de canvi

Em sento agraïda, emocionada, sensible, preparada, encoratjada, il·lusionada... En alguns moments, em puc arribar a desbordar de tant sentir. En altres moments, em puc arribar a empetitir fins a tornar a ser aquella nena de vuit anys que lluitava contra titans. En menys, em puc arribar a estressar, perquè el remolí sembla que ha avançat fins arribar a casa, i encara no veig on els vens huracanats han deixat cada cosa.

Encara no es fan paleses, però les noves oportunitats comencen a notar-se en l'ambient carregat d'emocions. Les noves il·lusions em fan retrobar vells camins de lectures, d'aprenentatge, de reptes a assolir.

Nous cims per escalar, per meravellar-me del camí i impregnar-me de tota la seva riquesa.

Em sento agraïda, emocionada, sensible, preparada, encoratjada, il·lusionada... En alguns moments, em sembla que estic sobrevolant un món completament desconegut, però on hi puc arribar a veure un lloc per mi. Les seves escoles són grans i estan plenes de secrets per ser desvetllats, de paraules per ser dites, de somnis per realitzar.

Gràcies. Gràcies per creure en mi, per lluitar per mi. Gràcies per donar-me aquesta oportunitat. Gràcies per estar al meu costat. Gràcies per entendre'm. Gràcies per recolzar-me. Gràcies pels vostres somriures, per les vostres rialles, per les vostres paraules que fan que el dia a dia sigui molt més que una sèrie de moments encadenats. No és només un nou repte, una nova tasca, una nova responsabilitat; és la possibilitat de seguir creixent com a persona. Gràcies a totes aquelles persones que ho feu possible.

Em sento agraïda, emocionada, sensible, preparada, encoratjada, il·lusionada. I sobretot, em sento feliç.

Comentaris

Bé, davant aquest estat d'optimisme, de vitalitat i de jovialitat, només puc dir-te felicitats! i que duri!
iruNa ha dit…
Ostres Carme... que bé! no saps com envejo aquest estat que descrius. Ara aprofita aquesta descàrrega d'energia i gaudeix al màxim del que la vida et depara, que de ben segur que són coses molt bones.. i què coi, que t'ho mereixes!! ja tindrem temps de tornar a fer-nos petites.. no? Ara toca viure, crèixer i ser feliç!!!
una abraçada!
Anònim ha dit…
La vida és disfruta de veritat amb tanta energia i ganes de lluitar.
Ferdinand ha dit…
Me'n alegro, perquè el més important de tot es que siguis feliç. La viad es gaudeix a cada moment, només cal trobar la part positiva.
Des d'aquí espero que els molts que et mirem i et omentem aportem el nostre petit gra de sorra.
rosa ha dit…
això és important tenir il.lusions i sentir-se emb forces...endavant preciosa
Carme Rosanas ha dit…
Quina sort, que et puguis sentir així. Feliç, i plena de vida i d'il·lusions. Jo també dic com jomateix: que duri força aquesta empenta i energia renovada. Petons bonica.
Jesús M. Tibau ha dit…
Gràcies a tu per obrir-nos aquesta finestreta al teu dintre.
mossèn ha dit…
aixi sigui ... salut
robelfu ha dit…
aixi dona gust, noia quina força.
un peto

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu