Passa al contingut principal

Fulles

Una de les coses que més li agradava de la tardor era contemplar com queien les fulles. Lentament, amb el va i ve juganer del vent, mogudes pels cicles de la vida, escapant del fred.

Una de les coses que més li agradava fer quan era petita, era córrer sobre una catifa de fulles. Córrer i sentir com reien sota el seu peu, al sentir el pessigolleix de les seves passes. Agafar-les amb les mans i llençar-les a l'aire, veient-les caure i somrient quan li acaronaven les galtes envermellides pel fred que s'acostava.

Catifes de fulles omplen els camins de la tardor

Comentaris

Anònim ha dit…
És molt agradable el soroll a fulles, durant la tardor, quan les trepitjem mentre anem caminant. El coloret que agafen els boscos, anunciant, com molt bé dius, el fred de l'hivern que s'apropa...
La foto és fantàstica. Molt maca.
Besades! ;)
Anònim ha dit…
A mi també m'agrada molt veure els paisatges amb aquestes estores de fulles !!
rosa ha dit…
quina foto més maca.a mi també m'agrada la tardor i sobretot trepitjar les fulles seques.
Anònim ha dit…
La tardor sempre porta sensacions noves. Potser retrobades, però semblen noves.
Els peus coberts per les fulles i caminar, ara trepitjant, ara arrossegant fulles, buscant els diferents sons que fan els peus.
-- ha dit…
que ganas de tirarse a las hojas... deben estar mulliditas... deben crujir al paso... que bueeeeeeeeeeno...!!!
iruNa ha dit…
...i fer un piló gegant i llençar-s'hi al damunt??
...i perdre's entre la multitud de fulles i fulles que fan de llit tovet?
Les fulles són genials...
Ferdinand ha dit…
Revolcar-mi per sobre! Hi ha fulles i fulles, però totes tenen els seu grau de magnífic.
El meu bloc hi ha un post.... no, és lleig recomanar-se, però quan les coses et surten especialment bé bé que ho hass de dir oi? potser tu no el trobes magnífic, però jo sí.
(ah, avui, 15-11-07)
Anònim ha dit…
Carme! Et passo un Meme que m'ha passat la Carme Rosanas. És força interessant i he pensat que, per el teu tipus de bloc, et podria interessar. Agafa's si vols. L'elecció és lliure ;)
Salutacions!
Putas y Princesas ha dit…
A mi no m'agrada veure com les fulles cauen... em posa trsita. No sé.
Avui és el cumple de l'Eva!!!! Feliciteu-la
Unknown ha dit…
La sensació de sentir-se envoltat i acabar enfonsant-se en una muntanya de fulles és inigualable.
Anònim ha dit…
Hola Carme i veïns.

Potser que ja tu hagin preguntat mes d'una vega, però deixem preguntar-te ¿D'on es la afoto de la capçalera del blog?.

Salutacions
robelfu ha dit…
M'agrada trepitjar les fulles seques, quedar-me estones al costat d'una estufa , la sopa, caminar sota la pluja "ben abrigadeta i amb paraigues."
que maca es la tardor.
Jesús M. Tibau ha dit…
Ja veus que és unànime això: a tots ens agrada trepitjar les fulles seques. Si ens agraden coses tan senzilles, com és que de vegades ens compliquem tant la vida?
Marina ha dit…
Totalment d'acord amb en Tibau! La vida és plena de coses meravellosament senzilles que omplen! I les fulles caigudes ho són, per exemple...
Anònim ha dit…
Casualidad?: "Debe ser el frío perezoso de este otoño
que aún no descolgó las hojas sobre mis venas"
Anònim ha dit…
Jo sóc del parer que la natura ens ofereix els seus millors colors a la tardor. I és cert, trepitjar, remenar amb els peus l’estora de fulles caigudes (que fa un sorollet paregut a la remor del mar, no?) te la seua cosa. En tot cas és més saludable que ficar els peus en els bassals.
Carme Fortià ha dit…
Deu ser el color de la tardor, o el crepitar de les fulles... Però és ben agradable veure com la gran majoria de nosaltres ens podríem topar retrobant la infància i gaudint d'una tarda de diumenge entre les fulles d'un bosc tardorenc!

Per cert, loucomballa , la fotografia de la capçalera és del desert d'aigua de Tuníssia. És de l'hivern de fa un parell d'anys (o tres! com passa el temps!)

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu