Passa al contingut principal

Curiositats


It's relaxing to go out with my ex-wife because she already knows I'm an idiot.

Warren Thomas, American writer.

Aquest matí estava al tren, aprofitant d'aquests temps perduts entre viatges a la vida quotidiana. Més que temps perduts, serien com universos paral·lels on decideixo somiar, dormir, llegir, ser jo mateixa o ser una altra persona... I a vegades, els aprofito fent allò que el temps deixa abandonat per qualsevol altre moment millor. Com per exemple: anglès.

Aquest matí estava al tren i he decidit avançar aquells exercicis que dissabte hauré de dur fets a classe, quan he descobert una frase que ha despertat la meva curiositat. Quantes històries es podrien amagar darrere aquestes paraules?

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Ferdinand ha dit…
Si algú m'ho tradueix li explicaré una d'aquestes històries que amaga aquesta frase.
27 de novembre del 2007, a les 8:58
Anònim ha dit…
És una tranquil·litat curiosa això d’anar amb algú del que ja no pots esperar res, perquè res no pots esperar, que ha perdut la seua capacitat de sorprendre’ns.
27 de novembre del 2007, a les 9:22
rosa ha dit…
gràcies per la traducció josepmanel...i fa que pensar hi ha vegades en la vida que algú a qui estimes ja no et sorprèn i llavors que has de fer?
27 de novembre del 2007, a les 10:14
robelfu ha dit…
Jo crec que mai es coneix a fons a una persona .
t'asseguro que per molt que la coneguis , sempre et pot sorprendre.
27 de novembre del 2007, a les 13:39
Ferdinand ha dit…
Els únics en qui pots confiar, recolzar-te i esperar-ne respostes positives son els teus pares, del altres no n'esperis res, es millor, si després et dónen sense haver-ho esperat encara et fa més il·lusió.
27 de novembre del 2007, a les 15:53
Putas y Princesas ha dit…
una frase divertida. petons guapa. llegir-te sempre es pensar
27 de novembre del 2007, a les 16:47
Carme Fortià ha dit…
No sé si la traducció literal servirà d'ajuda a algú, a hores d'ara (perdoneu no haver-la posat!): "és relaxat sortir amb la meva ex-dona perquè ella ja sap que sóc un idiota".

No sabria cap a quin costat decantar-me, sobre les capacitats que tenen les persones de sorprendre'ns... El que sí que no veig gaire clar és que de les úniques persones que ens podem refiar són dels pares... Suposo que tot depen de la família!
27 de novembre del 2007, a les 18:10
Anònim ha dit…
La única persona que ens coneix de veritat és un mateix.
La resta, etiquetes, secrets, cartells de "Compre" per a veure is algú es queda amb el producte...
27 de novembre del 2007, a les 19:10
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a
3 comentaris
Més informació

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat
Publica un comentari a l'entrada
Més informació