Passa al contingut principal

Et... desitjos

Et transportaria fins aquí per podern seure tranquil·lament i parlar-te. Abandonaríem els refredats, la son acumulada i el cansament en qualsevol part del món. Seuríem còmodes, tranquils, amb tot el temps del món.

Faríem un cafè mentres ens explicaríem el dia a dia, els somnis, tot allò que hem arribat a pensar avui.

Et despullaria amb la mirada i t'abraçaria amb les paraules. Et diria t'estimo a cau d'orella.

Regala't uns moments...
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Unknown ha dit…
Oh...Que bonic!Quan un és fora revaloritza encara més aquell a qui té al costat. És molt bonic aixó que has escrit.
25 de setembre del 2008, a les 9:47
Príncep de les milotxes ha dit…
Ho rubrique amb la sang del meu petit cor i dels meus vols.
El príncep de les milotxes
25 de setembre del 2008, a les 10:47
Super Coco ha dit…
Aixo si que es amor, a mes de 1000 km de distancia y refredarse al·lhora. Mol maco el comentari
25 de setembre del 2008, a les 13:27
ddriver ha dit…
wishes are only dreams
25 de setembre del 2008, a les 15:53
David Montilla ha dit…
I agafaria la mà d'aquella nena amagada sota el llit, i seuria amb aquell nen que havia atravessat el mur...
25 de setembre del 2008, a les 20:45
David Montilla ha dit…
Perdona Super Coco, però tu hauries de saber que hi ha 10.000 kms...

:-P

I aquí no val allò de: "Supercoco siempre tiene razón.."
25 de setembre del 2008, a les 20:45
ddriver ha dit…
but dreams becomes true
26 de setembre del 2008, a les 5:30
Super Coco ha dit…
Si, pero super coco, ke solo mide 45 centimetros, para ir al decorado de tailaindia solo ha de ir al plató de al lado, que no, que vivo en barrio sesamo tio, que se supone que estamos en new york (otramente conocido como new amsterdam) y des aki veo el decorado de paris y el de londres por donde pasea normalmente gustavo, el reportero mas dicharachero, asi que ponme a mi a calcular distancias. Si seguro ke la bola de porex que hace de bola del mundo no esta ni a escala, si es que a papa henson se le iva un poco la flapa.

PD. SUPER COCO SIEMPRE TIENE RAZON
26 de setembre del 2008, a les 11:58
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a
3 comentaris
Més informació

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat
Publica un comentari a l'entrada
Més informació