Passa al contingut principal

Vacunes

Aquesta és la història de la burocràcia paperística en l'era de l'informació.

- D'això en trec una petita reflexió. I no, entenc que no se'm puguin donar les dades per telèfon. Però tots els tràmits que hauria de fer per saber si em van posar la vacuna l'any passat, em demostren que, en aquest país, encara tenim molt per avançar. Sembla increïble que estiguem a la Catalunya del 2008.

I, molt educadament, vaig penjar el telèfon.

Només volia saber si l'any passat, a l'operar-me d'apendicitis, em van posar la vacuna del tètanus o no, per no haver-me de tornar a vacunar. Però per telèfon no es poden facilitar les dades, no... "I com sé jo que vostè és realment qui em diu que és", si si, aquesta frase me la conec, l'he dita tants cops que li podria donar tots els arguments necessaris per no facilitar-me cap tipus d'informació. Ho entenc, encara que t'acabes preguntant, quin mal pot fer que algú aliè a mi arribi a saber si m'han vacunat o no?

Però la "parafernàlia" que hauria de fer per acabar tenint aquesta informació. Això sí que no té nom.
  1. Acostar-me a l'hospital en qüestió.
  2. Sol·licitar una còpia de l'historial clínic (evidentment no informatitzat).
  3. Rebre la còpia en paper al cap de mínim 15 dies.
  4. Interpretar els gargots mèdics.
I tot això perquè ells no interpreten l'historial del pacient i no et poden confirmar si et van vacunar o no. Lectura o interpretació? I jo que creia que la interpretació d'un text es donava més aviat en àmbits literaris i no en els mèdics-científics...

Comentaris

Mireia ha dit…
Uff, l'administració és la cosa més lenta, antiquada i ferragosa. Quan obtinguis una resposta ja t'hauràs deposar la de rècord. Ara potser m'he passat, però és cert que qualsevol tràmit és una odissea
Jesús M. Tibau ha dit…
massa sovint ens agrada fer complicades les coses senzilles
Carme Rosanas ha dit…
Tant fàcil que sembla, oi? Però resulta que no ho és.

Potser et surt més a compte preguntar al teu metge si s'acostuma a fer o no, posar la vacuna en una operació d'apendicitis. No sé... és una idea.
Unknown ha dit…
Jajajaja!I encara sort que t'ha agafat el telèfon i no havia sortit a esmorzar! Sempre que jo necessito alguna cosa, el funcionari en qüestió ha anat a esmorzar. Bon dia petarda!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat