Passa al contingut principal

Retalls de vides robades

Complainte De La Butte - Rufus Wainwright

Primers de setembre. Treu el cap per la finestra, els últims calors de l'estiu ja es deixen sentir. Hi ha qui torna de vacances després d'unes setmanes de descans, la seva mirada perdent-se encara entre el vaivé de les ones dels mars propis els delata. Algunes persones les comencen ara i marxen atrafegades, amb bosses amunt i avall, il·lusionats. Hi ha qui encara ha de marxar, molt pocs, però aquests encara no s'han recuperat de la calor sufocant dels últims dies.

Primers de setembre. Ja és de nit quan agafa el tren. El clarejar del matí s'evapora entre la son que se l'endú entre estacions del camí. Avui llegeix i fa anglès. Vells propòsits per un nou curs, com any nou. De sobte la llum se'n va, el tren es paren i tot li recorda escenes d'una pel·lícula de terror mai filmada. Algunes veus la treuen dels seus pensaments més profunds; el que deu ser el conductor camina amunt i avall, travessant pels vagons i buscant solucions. Cinc minuts més tard segueixen el camí. Ja tot torna a la normalitat, pensa.

Primers de setembre. Avui toca corbata. L'estiu ja s'ha acabat; els vestits de mercadillo dissimulats i les camises modernes sense corbata es queden a un racó de l'armari, els divendres o l'any vinent podran tornar a sentir-se vius.

Primers de setembre. La nevera de casa estava mig buida; ahir va anar al mercat, avui només li manca comprar quatre coses de la casa, la carn i el peix. Sap que és dilluns, mal dia pels animals de mar, però el dia de demà se'l vol dedicar a ella, sense compromissos, sense cites. Sola. Va al super del barri i emplena el carret de carn, peix, llet, ous i xampú. A la sortida la calor s'ha convertit en tempesta, l'aigua sembla ofegar els carrers, i corre entremeliada plaça avall. Decideix esperar que amaini, fins que carrega totes les bosses i deixa que la pluja s'endugui el mal de cap.

Primers de setembre. Torna a casa després d'un dilluns de tornada. Plou. La música condueix les imatges dels seus pensaments. Gaudeix del moment, de la pluja, del setembre que ja torna, del dia a dia, dels retalls d'unes vides robades, de l'aire net que la tempesta deixa al seu pas.

Comentaris

Estimada Carme: voldria fer-te una recomanació literària del poeta català Francesc Garriga; a l'editorial Columna publicà un llibre que és a la capçalera dels meus somnis titolat SETEMBRE: Premi de poesia Josep Mª. López Picó de l'any 1990 o 1991. Un poemari impressionant. Déu meu com es poden dir coses tan belles en un llibre. Un vertader poeta, un mestre per a mi...
Una abraçada.
Unknown ha dit…
És ben bé com tu ho dius. Ahir, en una pel-lícula una noia deia: - No m'agrada l'estiu.
- Com pot ser algú a qui o l'hi agradi l'estiu?
- Doncs perquè és massa curt. -Responia ella.
Aquí dalt, des de finals d'agost tot comença a canviar de llum i els sentiments es posen d'acord amb aquest canvi. Cada any la mateixa melancolia. No sé si podria viure en un país on no hi hagués canvi d'estacions.
Efrem ha dit…
I anar fent...!

MErci per visitar el meu blog! Jo també aniré visitant el teu :)

Salutacions!
Carme Rosanas ha dit…
Agafar el ritme quotidia és tot un repte. El teu relat ens hi ajuda amb una cadència adequada, sense ensurts, i sense aturades.
La Martona ha dit…
Primers de setembre... Cada cop menys final de vacances i cada cop més principi de noves sorpreses.
Un petonet
David Montilla ha dit…
Primers de setembre. Un dia i mig abans d'un examen, cansat d'estudiar el que no ha estudiat durant l'estiu. Tarda llarga, esperant que arribi, però la seva presència es resisteix. Mira per la finestra, cercant el moment en que il·lumini amb els seus ulls el pati, però no arriba. Sap que arribarà aviat, ho percep i la nota com s'acosta.
Aviat però tornarà a volar. Aixecarà el vol amb destins australs, com si d'un au cercant el bon temps es tractés...
Amaga el cap sota els llibres desitjant que torni aviat...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu