Passa al contingut principal

Peixos

Aquella nit va somiar que nadava entre peixos de tota mena i de tots els colors. Grans i petits, rodons, quadrats, amb trompetes, a ratlles, vermells, negres, blancs i grocs, amistosos o ensenyant les dens, com serps i tortugues marines, petits taurons que dansaven al seu costat...

Tota una vida que se li mostrava per primer cop davant seu, bonica, captivadora, encisadora. Tota una vida que podia fer seva, només s'havia de llençar a l'aigua, confiat i amb seguretat.

Es va despertar. Va obrir els ulls i estava a la seva habitació immersa en un gris pàlid. S'aixecà lentament, i mirà sobre l'escriptori... a la matinada, abans d'evaporar-se com el millor dels perfums, li havia deixat una flor i unes paraules:
Nadie ve una flor, realmente. Es tan pequeña que lleva tiempo y no lo tenemos.
Ver lleva tiempo, como tener un amigo lleva tiempo. - Georgia O'Keeffe

Flors, peixos, els traçats de la seva lletra, la veïna que es despertava, el pentinat nou de la seva secretària, l'espuma del cafè amb llet... Tota la seva vida estava plena de peixos de colors que mai aprecià. Aquell matí es dedicà a caminar i observar, retrobant-se amb el seu nen interior, recuperant el temps perdut.

Comentaris

Unknown ha dit…
Que certa aquesta frase!Que bonic aquest text. Aprofita el viatge per retrobar-te amb el teu nen interior, amb els teus peixos de colors...
yuna ha dit…
Doncs neda entre els peixos de colors que t'ha donat la vida... i segur que encara en queden molts per conèixer :)

un petonet!
Joana ha dit…
I pots nedar contracorrent i veue els peixos que neden de cara...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu