Passa al contingut principal

Hi havia una vegada... Histories de nens

Hi havia una vegada una nena que s'amagava sota el llit.
Hi havia una vegada un nen que va construir murs al seu voltant i era incapas de saltar-los.
Hi havia una vegada una nena que va deixar de plorar i a partir d'aquell moment no hi hagueren mes llagrimes als seus ulls.

Moments que ens marquen, moments que no podem oblidar, escenes que revivim agafats a les potes d'aquell llit, amb les llagrimes als ulls; o intentant construir tunels per sortir dels propis murs, sense adonar-nos-en que de nit tornem a deixar-hi la sorra que n'hem tret. Llagrimes seques, oblidades, perdudes en els moments mes durs que mai hem viscut.

Paraules que desapareixen en el temps, imatges que s'esborren, sensacions amargues que perduren. Mirades fredes que es queden anclades en un instant del temps, fins que arriba el dia en que una pluja i un vent fort les arranca del seu bastio.

Hi havia una vegada tres nens que s'agafaven de la ma i caminaven somrient de nou a la seva infantesa. On podrien seguir jugant fins a tornar a neixer, sense preocupar-se dels crits embriagats, dels pares amagats, del dolor de les perdues.

Hi havia una vegada...

Comentaris

-- ha dit…
i quantes marques de caràcter tenim a causa de moments com aquests?.. me sembla que molts...
Jesús M. Tibau ha dit…
sempre hi ha alguna cosa que ens fa por i ens persegeuix, als adults també
Unknown ha dit…
eeeeeeeei! Aquests nens em sonen...
A una la vull abraçar aviat, quan arribes?
Unknown ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Nkh ~ ha dit…
Que bonic que és viure quan tot és nou, i no hi ha aquell "què hagués passat si" que retorna a la nostra memòria, com un rellotge, cada cert temps, per recordar-nos que ja ha passat el temps...

Molt maco el nou disseny del blog! (Ara feia dies que no passava....)
yuna ha dit…
I el millor de tot això és que hi poden haver tants "hi havia una vegada" com una mateixa vulgui...

Ja has arribat, oi? :) doncs aviam si ens coneixem aviat! ;) segur que ha anat genial el viatge, la tornada i tot plegat... un petó, maca!
Martha! ha dit…
ve ha canviat una micona! feia temps que no tombava x aqui..
cert., molt cert el que dius.. i bonic, també molt bonic.
petons

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu