Passa al contingut principal

El camí de tornada

- Si, estic bé iaia, però només vull oblidar-ho. Dutxar-me i oblidar-ho. Que
l'aigua fresca s'endugui les meves llàgrimes, que el sabó netegi les meves
ferides, que la olor del bany esborri les imatges que encara ballen davant meu,
com un petit malson. Com si no hagués passat. Com si el camí de tornada no
hagués existit mai...

- Nena, no ho diguis això. No has de voler oblidar les coses que et fan mal.
Has de recordar-les com les lliçons que la vida encara t'ha de donar, aprendre
d'elles, per què no tornin. Les persones som així, només aprenem a
base de caigudes, però si el mal que ens fem al caure o al veure com algú molt
proper a nosaltres cau i ens arrastra, si oblidem aquest mal, no el veurem abans
que torni i tornarem a patir pel mateix, o el que és pitjor, farem patir a qui tenim a prop.

A la nena li costava entendre les paraules de la seva àvia. Només el veia a ell, caminant per la vorera, anant d'un costat a l'altre sense poder mantenir-se recte, caient, trencant-se les olleres de sol que amagaven l'ebrietat de la seva mirada, dient paraules incomprensibles a uns policies que preguntaven a la nena si tot anava bé. Si, si, deia ella. Només volia desaparèixer. Per dins plorava, plorava, plorava per totes les ferides sagnants per veure'l així, plorava per vergonya, plorava per tristesa, plorava per pena, plorava per ira, per ràbia, per no ser capaç de dir prou, plorava per no ser capaç d'ajudar a qui més s'estimava.


I ara que l'aigua netejava les seves ferides, escoltava les paraules de la seva àvia, paraules massa difícils per una nena de deu anys, paraules que mai pogué oblidar.

Comentaris

-- ha dit…
quina tristor la nena..... i quina sensació plorar a la dutxa.....

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu