Passa al contingut principal

Frases i locucions d’aquesta terra on somio (1) - “A”: no prenguis pas la a per la b, tu ara!

Escena I

En una botiga d’aquelles de gran ciutat, plena de modernitat i noves tèniques, a l’última moda dels grans dissenyadors, una parella, d’aquelles de tota la vida però això sí, amb un cert poder adquisitiu que no tothom gaudeix, decideix comprar-hi uns mobles per redecorar un dels espais de casa seva. En el moment de pagar:

- Voldran pagar “a plaços”, o …?
- Els diners - l’interromp el senyor -, a casa nostra, hi són a doll. Serà millor a la bestreta, gràcies.

Davant la mirada indecisa del venedor, la senyora s’explica i li ve a dir que prefreixen pagar-ho tot anticipadament, ja que problemes de diners no en tenen pas, els tenen abundosament.

Escena II

A tot estirar deuen ser quarts de tres de la matinada, l’alcohol inunda l’ambient entre les copes que s’omplen en un bar de nit:

- Jaume, ja sé que aquesta nit vas de bòlit, però fes-me un favor i estigues a l’aguait. Sembla que aquest parell del final de la barra van a mal borràs i això pot acabar com el rosari de l’aurora!

A contracor, sembla que el tal Jaume se’ls va mirant ara i adès, quan de sobte se sent un cop sec de vidre trencat. El més gros dels dos que se les tenen, comença a donar empentes i cops a tort i a dret; el més jove, aquell mateix que és el cavaller davant l’estimada, es queda a redós i s’arronsa el melic. Quan el més gros el busca es troba amb en Jaume davant seu, que ja està ben cansat de les tonteries que l’alcohol propicia. Per ell és arribar i moldre i, amb una sola mirada, aquell tant gros se’n va sense dir ni ase ni bèstia.

El més jovenet, surt a pleret, mirant a un costat i a l’altre i quan se n’adona que si es queda allà haurà d’afluixar la mosca per tots els desperfectes ocasionats, surt a corre-cuita del bar, deixant que l’estimada busqui aquesta nit una altre ànima amb qui compratir penes i desgràcies.

Prendre la "a" per la "b": prendre una cosa per l'altra - a doll: abundosament - a la bestreta: anticipadament - a tot estirar: com a molt - anar de bòlit: atrafegar-se – a l’aguait: vigilant - anar a mal borràs: anar de mal en pitjor – acabar com el rosari de l’aurora: acabar malament, no arribar a bon fi – a contracor: sense tenir-ne ganes – ara i adès: sovint – a tort i a dret: sense parar-hi atenció – a redós: protegit físicament – arronsar-se el melic: acovardir-se – arribar i moldre: enllestir – anar-se’n sense dir ni ase ni bèstia: anar-se’n sense dir res – a pleret: lentament, sense pressa – afluixar la mosca: pagar a desgrat – a corre-cuita: precipitadament

Comentaris

Sergi ha dit…
Carai, és com un manual, això. A mi també m'agraden molt les frases fetes i locucions, en faig servir tot sovint, i de vegades me'n surten d'aquelles que estan totalment en desús, i em fa gràcia. Hi ha un diccionari de frases fetes, de la... Joana Raspall, crec, no sé si és el llibre que consultes. Moltes no les havia sentit mai, és clar, però com que són gracioses, sempre es queden. Ara, com les expliques en altres idiomes... impossible.

Per cert, el jove hauria marxat del local amb la cua entre cames, oi?
Carme Fortià ha dit…
Doncs sí que segurament ho hauria fet! Gràcies Xexu, prenc nota del diccionari!
Anònim ha dit…
M'encanta que algú s'interessi per les nostres frases fets. Hi ha molta gent que no les coneix. Però he de dir-te qe fins i tot els que les coenixem, a vegades oblidem d'utilitzar-les. És una pena oblidar aquesta riquesa, aquest tresor com tu dius. Gràcies per recordar-nos-en tantes en tant poca estona. Molt ben trobats els textos.
Pensaré en tu quan se me n'acudeixi alguna.

Dius que no ets cap ecperta, però de frases fetes en saps un niu.

Carme
Carme Fortià ha dit…
No les sabia pas totes aquestes frases! La majoria les he recuperades o recordades a través d'aquell manual de nivell D de català.
Aniré publicant diferents escenes amb frases, així que si finalment en recordes alguna, ja saps on trobar-me!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu