Passa al contingut principal

Un pas en fals

Caminar. Caminar amb seguretat, coneixent el camí a seguir, un pas rere l'altre.

De sobte, la terrible sensació que el terra despareix sota els teus peus, l'incontrolable balanceig abans de la caiguda al no-res. Saber-te inestable, en superfícies lliscants, sense punts de suport. Por, por a la caiguda, por al balanceig, a la inseguretat, al no poder sostenir-te.

Un pas en fals.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

iruNa ha dit…
A vegades tinc la sensació que tota la vida és un constant caminar per un indret sense visibilitat... que els passos en fals són el dia a dia del nostre camí. Potser vaig errada, potser aquesta visió és fruit d'una mala època i quan estigui millor tornaré a pensar en passos ferms i segurs... però de totes maneres m'ha agradat molt el post!!!
23 de maig del 2008, a les 22:38
Poeta per un dia ha dit…
Si sempre caminéssim seguint la línia groga pintada al quitrà de la carretera el destí ens acabaria guiant els passos. Algunes vegades convé saltar la tanca protectora i endinsar-nos al bosc, on els passos sempre són menys segurs, on el terra és menys ferm, però on la bellesa sol ser molt més agraïda. Però, és clar, al bosc tenim més possibilitats de perdre'ns.
Petonets!
24 de maig del 2008, a les 10:17
Jesús M. Tibau ha dit…
caminar té això, el risc de fer passos en fals, però és molt pitjor quedar-se aturat
24 de maig del 2008, a les 18:59
Martha! ha dit…
quan veiem que el terra desapareix, hem de creure que tenim ales!
fora preocupacionS! si?
un petó
24 de maig del 2008, a les 23:20
Marrogant ha dit…
Estirat al llit pots tenir la mateixa sensació, mig adormit, mig despert la cambra comença a donar voltes i espantat busques l'equilibri que per uns moments has perdut sense saber-ne el motiu.
25 de maig del 2008, a les 11:44
robelfu ha dit…
Hola! guapa personalment considero que hem de meditar abans d'actuar, per no equivocar-nos i no poder després fer marxa enrere. Un pas en fals es dóna quan s'actua per impuls i sense mesurar les conseqüències, doncs si ho mirem literalment és com creure que el món és pla i de cop caiem en un abisme sense poder retornar a terra ferma.
Un petonàs i passat per casa tens un premi
26 de maig del 2008, a les 11:48
La Martona ha dit…
Al cap del temps m'he adonat que molts dels meus passos en fals també eren passos endavant. Salut des dels camins de la blogosfera :)!
26 de maig del 2008, a les 22:34
rosa ha dit…
la vida i el caminar van llgades de la mà. la vida és un cami on a vegades en planer,altres fa pujada,altres baixada i altres rellisquem i ens la fotem.
27 de maig del 2008, a les 12:04
Joana ha dit…
Sempre endavant, encara que caiguem , llisquem o desapareixi el terra!
Molts records wapa!
28 de maig del 2008, a les 16:05
Ignacio Bermejo ha dit…
El camino simboliza toda nuestra existencia.
Un beso
28 de maig del 2008, a les 18:30
RY ha dit…
Mai miris enrera
28 de maig del 2008, a les 21:47
Lupe ha dit…
Per a mi és més important el camí. El que fem, el que desfem el que tornem a agafar. Lo que trobem i a qui trobem. I sobretot, el que aprenem.
Bona caminada!
28 de maig del 2008, a les 22:51
Anònim ha dit…
Com és allò de que a vegades cal fer un pas enrera per agafar embranzida i fer-ne dos al davant...
1 de juny del 2008, a les 23:04
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a
3 comentaris
Més informació

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat
Publica un comentari a l'entrada
Més informació