Estava cansat d'esperar. Cansat de quedar-se quiet fins que li arribés el seu torn. La inmovilitat l'exasperava de tal manera, que se li feia feixuc quedar-se dret, aguantar el pes del seu propi cos, dret i quiet. El món començava a donar-li voltes, tot perdia el sentit, els colors perdien la seva màgia i les imatges es difuminaven. Una suor negra i amarga li queia lentament pel seu rostre inhert. Era quiet, convertit en estàtua esperant que li arribés el seu torn, però el seu torn no arribava mai, i el cos es petrificava mentres l'ànima lluitava contra els paràmetres socials que l'obligaven a esperar. Ella volia moure's, volia prendre la iniciativa, volia viure. Mirant com alguns avançaven, mirant els colors que perdien nitidesa, morien els somnis, les il·lusions. El silenci ho embolcallava tot amb les seves mans sedoses, però ella només volia cridar, arrencar a córrer d'aquell lloc, fugir i començar a volar. Per què n'estava segura, podria arribar a volar. Però aquells ossos, aquells músculs solidificats no l'acompanyaven, i cada segon que passava inmovilitzada, moria una part de sí. La vida es convertia en una fotografia captada en blanc i negre, on les imatges borroses serien tot el que aquell jove havia estat capaç de conèixer. El dia en que arribés el seu torn, potser ja seria massa tard.
Potser...
Potser...
Comentaris
Sempre he pensat que la paraula potser és dolenta!!
un petó