Passa al contingut principal

Cues

Estava cansat d'esperar. Cansat de quedar-se quiet fins que li arribés el seu torn. La inmovilitat l'exasperava de tal manera, que se li feia feixuc quedar-se dret, aguantar el pes del seu propi cos, dret i quiet. El món començava a donar-li voltes, tot perdia el sentit, els colors perdien la seva màgia i les imatges es difuminaven. Una suor negra i amarga li queia lentament pel seu rostre inhert. Era quiet, convertit en estàtua esperant que li arribés el seu torn, però el seu torn no arribava mai, i el cos es petrificava mentres l'ànima lluitava contra els paràmetres socials que l'obligaven a esperar. Ella volia moure's, volia prendre la iniciativa, volia viure. Mirant com alguns avançaven, mirant els colors que perdien nitidesa, morien els somnis, les il·lusions. El silenci ho embolcallava tot amb les seves mans sedoses, però ella només volia cridar, arrencar a córrer d'aquell lloc, fugir i començar a volar. Per què n'estava segura, podria arribar a volar. Però aquells ossos, aquells músculs solidificats no l'acompanyaven, i cada segon que passava inmovilitzada, moria una part de sí. La vida es convertia en una fotografia captada en blanc i negre, on les imatges borroses serien tot el que aquell jove havia estat capaç de conèixer. El dia en que arribés el seu torn, potser ja seria massa tard.

Potser...

Cues a l'aeroport

Comentaris

Martha! ha dit…
Molt ben escrit xica!

Sempre he pensat que la paraula potser és dolenta!!
un petó
Unknown ha dit…
Potser! Però tant se val, millor somniar en positiu.
Unknown ha dit…
No s'ha de deixar mai res per fer sinó t'acaba passant com en aquell somni que vaig tenir que "em pillava el toro". M'agrada perquè al començar a llegir pensava que era una cosa i n'ha resultat ser una altra. Artista!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu