Passa al contingut principal
Paraules que es llancen a la deriva i que passen a esdevenir imatges i pensaments d'altres persones.

Paraules que cuides i mimes, fins que són grans o encara joves s'escapen de casa, per cercar noves mirades càlides que les facin créixer encara més.

Paraules que de sobte desperten mirades acollidores i que són obsequiades per altres persones que com jo, gaudeixen d'elles.

Moltes gràcies pels premis que m'heu anat donant aquest dia, moltes gràcies i perdoneu que les lletres entrellaçades hagin trigat tant a sortir, que els llorers creixin al jardí, que... Premiada, premiada per triple.


Premiada per "mostrar dia a dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”. Gràcies Anna i Lluís, gràcies Víctor, gràcies per donar nova vida a les meves paraules i pel reconeixement!



I gràcies també a l'Arlequí, d'Antaviana, per veure rere cada paraula la valentia de voler fer-se sentir. Per seguir reconeixent l'esforç femení.



I per últim, m'agradaria premiar-vos a tots i a totes. Premiar a totes les dones per l'esforç del dia a dia, pel simple fet de ser dona en un món que, a vegades, encara sembla més d'homes.

I premiar a tots i totes les blocaires, per les paraules dites, per les no dites, per les que han de venir, per donar sentit a l'expressió de poder-se perdre per aquests nous mars i descobrir vaixells a la deriva, on sempre es podrà gaudir d'una bona imatge, d'una bona múscia, de relats i de vés a saber què!

Comentaris

Martha! ha dit…
felicitats pel premis!
la veritat ésque aquest blog i la seva escriptora ja sels mereixen.
un petó
Els del PiT ha dit…
Ep! Acabo d'aterrar al teu bloc procedent d'un altre, felicitats pels premis també. De mica en mica aniré fent-hi una volta amb el teu permís.
Voldria saber si tu em podies comentar alguna cosa de la Vallesfera, veig que hi ets i jo, que sóc d'aprop del teu poble, no sé com ho haig de fer.
Res, que si et va bé m'ho fas saber i si no també ;)
Veure que altres han coincidit en el guardó em demostra que no anava pas errat. Felicitats, Carme!
Roser Caño Valls ha dit…
De res. Cal que hi hagi dones escriptores, i cal reconèixer la tasca d'aquestes amb un premi com aquest.

Salutacions i felicitats pels premis!
Unknown ha dit…
Enhorabonaaaaaaaaa! T'ho mereixes!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu