Passa al contingut principal

Essències

I de sobte em sentia lleugera. El contacte amb el terra fred desapareixia, el meu cos s'enlairava per perdre'm entre els sons d'una natura que desperta. Estirada en aquella cambra, completament relaxada, deixava de ser jo mateixa per esdevenir uns àtoms insignificants convertits en aire, invisible, lleugera brisa que t'acarona el rostre, que besa la vida fugaçment.

El meu jove cos i el no-res eren tot una mateixa essència. L'aquí i l'ara es convertien en un infinit de divagacions i possibilitats. Primer aire, després au que sobrevola la felicitat, arbre que s'arrela, onada que ve i torna amb el seu tímid espurneig. Petjades de vida, de moments, de fantasia.

Petites delícies d'una tarda de dilluns.

Comentaris

Unknown ha dit…
Hola Carme, quina il·lusió haver pogut compartir la presentació del llibre de la Catosfera. La foto de les tres gironines no ha sortit gaire clara, intentaré millorar-la, sinó te l'enviaré igualment. Una abraçada.
Anònim ha dit…
Estic llegint-te i me n'adono d'aquest teu relaxament que t'atura els àtoms, a mi m'has acaronat els sentiments en aquesta nit que em prenc de petit i també merescut descans.
Una abraçada
Anònim ha dit…
Els trens bons nomes pasen una vegada a la vida, si creus que el teu encara no ha passat buscan's!!!!
Poeta per un dia ha dit…
Aquesta forma com descrius aquest estat d'ànim, aquest sobrevolar la felicitat, aquesta manera de sentir-te acaronada pels àtoms de cada petita espurna de l'univers resulta molt poètica. Es fa molt agradable de llegir i ve de gust imaginar-se-la, tancar els ulls i beure'n un glop. Si m'ho permets, t'aniré visitant de tant en tant.

Salutacions!

ps: pel que sembla compartim llibre, si bé no vaig assistir a la presentació.
Anònim ha dit…
Anava adir-te que fei die s que no passava pel teu blog, però m'he adonat que ja havia vist el nen arrelat... o sigui que tampoc fa tant, potser fa més que no comento.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu