19 de maig 2008

Essències

I de sobte em sentia lleugera. El contacte amb el terra fred desapareixia, el meu cos s'enlairava per perdre'm entre els sons d'una natura que desperta. Estirada en aquella cambra, completament relaxada, deixava de ser jo mateixa per esdevenir uns àtoms insignificants convertits en aire, invisible, lleugera brisa que t'acarona el rostre, que besa la vida fugaçment.

El meu jove cos i el no-res eren tot una mateixa essència. L'aquí i l'ara es convertien en un infinit de divagacions i possibilitats. Primer aire, després au que sobrevola la felicitat, arbre que s'arrela, onada que ve i torna amb el seu tímid espurneig. Petjades de vida, de moments, de fantasia.

Petites delícies d'una tarda de dilluns.

5 comentaris:

Núria ha dit...

Hola Carme, quina il·lusió haver pogut compartir la presentació del llibre de la Catosfera. La foto de les tres gironines no ha sortit gaire clara, intentaré millorar-la, sinó te l'enviaré igualment. Una abraçada.

alcaliudelsmots ha dit...

Estic llegint-te i me n'adono d'aquest teu relaxament que t'atura els àtoms, a mi m'has acaronat els sentiments en aquesta nit que em prenc de petit i també merescut descans.
Una abraçada

EBP ha dit...

Els trens bons nomes pasen una vegada a la vida, si creus que el teu encara no ha passat buscan's!!!!

Poeta per un dia ha dit...

Aquesta forma com descrius aquest estat d'ànim, aquest sobrevolar la felicitat, aquesta manera de sentir-te acaronada pels àtoms de cada petita espurna de l'univers resulta molt poètica. Es fa molt agradable de llegir i ve de gust imaginar-se-la, tancar els ulls i beure'n un glop. Si m'ho permets, t'aniré visitant de tant en tant.

Salutacions!

ps: pel que sembla compartim llibre, si bé no vaig assistir a la presentació.

Carme ha dit...

Anava adir-te que fei die s que no passava pel teu blog, però m'he adonat que ja havia vist el nen arrelat... o sigui que tampoc fa tant, potser fa més que no comento.

comparteix amb...