21 de maig 2008

Diuen



La Lluna il·lumina els carrers, enfosquits pel buit que has deixat amb la teva marxa. El dia acaba, la nit esdevé la princesa aclamada pels udols dels més solitaris.

Diuen... Diuen tantes coses. Veritats esmicolades en mil bocins. Mentides eixamplades per tota la ciutat, ballant per tots els racons i enduent-se els rastres de la vella amistat.
Diuen que has marxat. Diuen que no podies seguir veient els mateixos rostres, dia rere dia. Diuen que aquelles paraules et van deixar malferit i que, ara, setmanes després, no et queda més que marxar i tornar on la llar transmet seguretat.

Foren paraules afilades, carregades del verí mortal que et deixà fora de joc. Somriure blanquinós i esmorteït, de dents groguenques i mirada sense vida de qui només vol el mal d'altri, de qui gaudeix amb la destrucció de la bellesa, dels somnis, dels somriures més sincers.

Diuen que no tornaràs. Però jo encara espero veure't de nou en aquella escola, parlant sobre les diferents tècniques didàctiques, omplint els buits que vas deixar; on ara hi cau la pols, sense que ningú s'atreveixi a desar els vells llibres que vares escampar sobre la taula, abans de la teva última classe.

Diuen... Diuen que. I jo els deixo parlar. Esperençada de no saber-te vençut.

3 comentaris:

Poeta per un dia ha dit...

La darrera cosa que hi havia a la caixa de Pandora, al fons del tot, quan ja semblava que no hi quedava res més, era l'esperança...

Petonets!

Joana ha dit...

Tornarà...
Encantada de saludar-te a Vallromanes!
petons!

Núria ha dit...

Diuen... que escrius molt bé i és veritat!

comparteix amb...