Passa al contingut principal

Un pas en fals

Caminar. Caminar amb seguretat, coneixent el camí a seguir, un pas rere l'altre.

De sobte, la terrible sensació que el terra despareix sota els teus peus, l'incontrolable balanceig abans de la caiguda al no-res. Saber-te inestable, en superfícies lliscants, sense punts de suport. Por, por a la caiguda, por al balanceig, a la inseguretat, al no poder sostenir-te.

Un pas en fals.

Comentaris

iruNa ha dit…
A vegades tinc la sensació que tota la vida és un constant caminar per un indret sense visibilitat... que els passos en fals són el dia a dia del nostre camí. Potser vaig errada, potser aquesta visió és fruit d'una mala època i quan estigui millor tornaré a pensar en passos ferms i segurs... però de totes maneres m'ha agradat molt el post!!!
Poeta per un dia ha dit…
Si sempre caminéssim seguint la línia groga pintada al quitrà de la carretera el destí ens acabaria guiant els passos. Algunes vegades convé saltar la tanca protectora i endinsar-nos al bosc, on els passos sempre són menys segurs, on el terra és menys ferm, però on la bellesa sol ser molt més agraïda. Però, és clar, al bosc tenim més possibilitats de perdre'ns.
Petonets!
Jesús M. Tibau ha dit…
caminar té això, el risc de fer passos en fals, però és molt pitjor quedar-se aturat
Martha! ha dit…
quan veiem que el terra desapareix, hem de creure que tenim ales!
fora preocupacionS! si?
un petó
Marrogant ha dit…
Estirat al llit pots tenir la mateixa sensació, mig adormit, mig despert la cambra comença a donar voltes i espantat busques l'equilibri que per uns moments has perdut sense saber-ne el motiu.
robelfu ha dit…
Hola! guapa personalment considero que hem de meditar abans d'actuar, per no equivocar-nos i no poder després fer marxa enrere. Un pas en fals es dóna quan s'actua per impuls i sense mesurar les conseqüències, doncs si ho mirem literalment és com creure que el món és pla i de cop caiem en un abisme sense poder retornar a terra ferma.
Un petonàs i passat per casa tens un premi
La Martona ha dit…
Al cap del temps m'he adonat que molts dels meus passos en fals també eren passos endavant. Salut des dels camins de la blogosfera :)!
rosa ha dit…
la vida i el caminar van llgades de la mà. la vida és un cami on a vegades en planer,altres fa pujada,altres baixada i altres rellisquem i ens la fotem.
Joana ha dit…
Sempre endavant, encara que caiguem , llisquem o desapareixi el terra!
Molts records wapa!
Ignacio Bermejo ha dit…
El camino simboliza toda nuestra existencia.
Un beso
RY ha dit…
Mai miris enrera
Lupe ha dit…
Per a mi és més important el camí. El que fem, el que desfem el que tornem a agafar. Lo que trobem i a qui trobem. I sobretot, el que aprenem.
Bona caminada!
Anònim ha dit…
Com és allò de que a vegades cal fer un pas enrera per agafar embranzida i fer-ne dos al davant...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu