Passa al contingut principal

Un pas en fals

Caminar. Caminar amb seguretat, coneixent el camí a seguir, un pas rere l'altre.

De sobte, la terrible sensació que el terra despareix sota els teus peus, l'incontrolable balanceig abans de la caiguda al no-res. Saber-te inestable, en superfícies lliscants, sense punts de suport. Por, por a la caiguda, por al balanceig, a la inseguretat, al no poder sostenir-te.

Un pas en fals.
Labels:

Comentaris

iruNa ha dit…
A vegades tinc la sensació que tota la vida és un constant caminar per un indret sense visibilitat... que els passos en fals són el dia a dia del nostre camí. Potser vaig errada, potser aquesta visió és fruit d'una mala època i quan estigui millor tornaré a pensar en passos ferms i segurs... però de totes maneres m'ha agradat molt el post!!!
23 de maig del 2008, a les 22:38
Poeta per un dia ha dit…
Si sempre caminéssim seguint la línia groga pintada al quitrà de la carretera el destí ens acabaria guiant els passos. Algunes vegades convé saltar la tanca protectora i endinsar-nos al bosc, on els passos sempre són menys segurs, on el terra és menys ferm, però on la bellesa sol ser molt més agraïda. Però, és clar, al bosc tenim més possibilitats de perdre'ns.
Petonets!
24 de maig del 2008, a les 10:17
Jesús M. Tibau ha dit…
caminar té això, el risc de fer passos en fals, però és molt pitjor quedar-se aturat
24 de maig del 2008, a les 18:59
Martha! ha dit…
quan veiem que el terra desapareix, hem de creure que tenim ales!
fora preocupacionS! si?
un petó
24 de maig del 2008, a les 23:20
Marrogant ha dit…
Estirat al llit pots tenir la mateixa sensació, mig adormit, mig despert la cambra comença a donar voltes i espantat busques l'equilibri que per uns moments has perdut sense saber-ne el motiu.
25 de maig del 2008, a les 11:44
robelfu ha dit…
Hola! guapa personalment considero que hem de meditar abans d'actuar, per no equivocar-nos i no poder després fer marxa enrere. Un pas en fals es dóna quan s'actua per impuls i sense mesurar les conseqüències, doncs si ho mirem literalment és com creure que el món és pla i de cop caiem en un abisme sense poder retornar a terra ferma.
Un petonàs i passat per casa tens un premi
26 de maig del 2008, a les 11:48
La Martona ha dit…
Al cap del temps m'he adonat que molts dels meus passos en fals també eren passos endavant. Salut des dels camins de la blogosfera :)!
26 de maig del 2008, a les 22:34
rosa ha dit…
la vida i el caminar van llgades de la mà. la vida és un cami on a vegades en planer,altres fa pujada,altres baixada i altres rellisquem i ens la fotem.
27 de maig del 2008, a les 12:04
Joana ha dit…
Sempre endavant, encara que caiguem , llisquem o desapareixi el terra!
Molts records wapa!
28 de maig del 2008, a les 16:05
Ignacio Bermejo ha dit…
El camino simboliza toda nuestra existencia.
Un beso
28 de maig del 2008, a les 18:30
RY ha dit…
Mai miris enrera
28 de maig del 2008, a les 21:47
Lupe ha dit…
Per a mi és més important el camí. El que fem, el que desfem el que tornem a agafar. Lo que trobem i a qui trobem. I sobretot, el que aprenem.
Bona caminada!
28 de maig del 2008, a les 22:51
Anònim ha dit…
Com és allò de que a vegades cal fer un pas enrera per agafar embranzida i fer-ne dos al davant...
1 de juny del 2008, a les 23:04
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...
3 comentaris
Read more »

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra...
Publica un comentari a l'entrada
Read more »

La sirena i el trapezista

L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis. Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista ...
Publica un comentari a l'entrada
Read more »