La nit anterior havia rebut un missatge on li demanava veure's de nou amb ella; havien estat necessàries poques paraules "necessito veure't, demà, igual que sempre". Qualsevol altra paraula era silenciada per la remor del mar dels records.
Eren quarts de cinc de la tarda. Caminava de nou per vells camins somiats. Les cames tremolaven amb cada nova passa, alguna cosa dins seu li demanava, li suplicava fugir corrents d'allà. Però sempre sabia com fer-se mal de nou. Sabia que aquell retrobament significaria obrir velles cicatrius, ferides que no es tancarien tant fàcilment. Els anys passaven, la ment oblidava, però els records del viscut seguien sent tant dolorosos com el primer dia. La pèrdua de la seva inocència als seus braços, víctima de la seva pròpia mirada somiadora que va ser incapaç de descobrir el llop que s'amagava rere aquells llavis de núvols, rere de les carícies que li feren descobrir móns inimaginables de plaer i luxúria.
Sentia palpitar les esquerdes del seu cor que tant bé havia aconseguit reparar. L'amenaçava en tornar a trencar-se. Fugir, fugir i esborrar aquell missatge que de nou l'havia fet córrer als seus braços. Fugir, no podia fugir de nou. Necessitava foragitar els vells fantasmes, necessitava deixar de sentir-se dèbil i espantada. Aquest cop, necessitava sortir-ne victoriosa.
Un calfred reocrregué tots els racons oblidatas del seu cos, encara jove. Havia arribat a aquell cafè, cites de tantes tardes perdudes on va descobrir amors i desamors, on les il·lusions van volar tant amunt que la caiguda va ser feréstega i dura, molt dura.
Només es veia una parella parlar. La seva taula estava buida, restava igual que sempre, el temps s'havia aturat aquella última tarda, i semblava que ara, el tic tac del rellotge es renovés i continués allà on un dia es va parar.
Es va asseure i va esperar que ell entrés.
Eren quarts de cinc de la tarda. Caminava de nou per vells camins somiats. Les cames tremolaven amb cada nova passa, alguna cosa dins seu li demanava, li suplicava fugir corrents d'allà. Però sempre sabia com fer-se mal de nou. Sabia que aquell retrobament significaria obrir velles cicatrius, ferides que no es tancarien tant fàcilment. Els anys passaven, la ment oblidava, però els records del viscut seguien sent tant dolorosos com el primer dia. La pèrdua de la seva inocència als seus braços, víctima de la seva pròpia mirada somiadora que va ser incapaç de descobrir el llop que s'amagava rere aquells llavis de núvols, rere de les carícies que li feren descobrir móns inimaginables de plaer i luxúria.
Sentia palpitar les esquerdes del seu cor que tant bé havia aconseguit reparar. L'amenaçava en tornar a trencar-se. Fugir, fugir i esborrar aquell missatge que de nou l'havia fet córrer als seus braços. Fugir, no podia fugir de nou. Necessitava foragitar els vells fantasmes, necessitava deixar de sentir-se dèbil i espantada. Aquest cop, necessitava sortir-ne victoriosa.
Un calfred reocrregué tots els racons oblidatas del seu cos, encara jove. Havia arribat a aquell cafè, cites de tantes tardes perdudes on va descobrir amors i desamors, on les il·lusions van volar tant amunt que la caiguda va ser feréstega i dura, molt dura.
Només es veia una parella parlar. La seva taula estava buida, restava igual que sempre, el temps s'havia aturat aquella última tarda, i semblava que ara, el tic tac del rellotge es renovés i continués allà on un dia es va parar.
Es va asseure i va esperar que ell entrés.
Comentaris