Passa al contingut principal

Retrobaments

La nit anterior havia rebut un missatge on li demanava veure's de nou amb ella; havien estat necessàries poques paraules "necessito veure't, demà, igual que sempre". Qualsevol altra paraula era silenciada per la remor del mar dels records.

Eren quarts de cinc de la tarda. Caminava de nou per vells camins somiats. Les cames tremolaven amb cada nova passa, alguna cosa dins seu li demanava, li suplicava fugir corrents d'allà. Però sempre sabia com fer-se mal de nou. Sabia que aquell retrobament significaria obrir velles cicatrius, ferides que no es tancarien tant fàcilment. Els anys passaven, la ment oblidava, però els records del viscut seguien sent tant dolorosos com el primer dia. La pèrdua de la seva inocència als seus braços, víctima de la seva pròpia mirada somiadora que va ser incapaç de descobrir el llop que s'amagava rere aquells llavis de núvols, rere de les carícies que li feren descobrir móns inimaginables de plaer i luxúria.

Sentia palpitar les esquerdes del seu cor que tant bé havia aconseguit reparar. L'amenaçava en tornar a trencar-se. Fugir, fugir i esborrar aquell missatge que de nou l'havia fet córrer als seus braços. Fugir, no podia fugir de nou. Necessitava foragitar els vells fantasmes, necessitava deixar de sentir-se dèbil i espantada. Aquest cop, necessitava sortir-ne victoriosa.

Un calfred reocrregué tots els racons oblidatas del seu cos, encara jove. Havia arribat a aquell cafè, cites de tantes tardes perdudes on va descobrir amors i desamors, on les il·lusions van volar tant amunt que la caiguda va ser feréstega i dura, molt dura.

Només es veia una parella parlar. La seva taula estava buida, restava igual que sempre, el temps s'havia aturat aquella última tarda, i semblava que ara, el tic tac del rellotge es renovés i continués allà on un dia es va parar.

Es va asseure i va esperar que ell entrés.

Quasi com a casa

Comentaris

Unknown ha dit…
I???????Què passa després???Xafardeig, xafardeig!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu