Mirava al cel i se sentia insignificant. L'espectacle dels núvols que jugaven a fet i amagar amb el sol, que els cremava la cua, mentres el vent els canviava de lloc, entremaliat.
De sobte, l'escalfor dels rajos d'aquella estrella reina. I tot seguit, la frescor d'un aire que porta amb si mateix gotes fines d'aigua. Contrastos. De colors, de sensacions, de somnis.
Potser desapareixeran els núvols, potser quedarà tot amagat sota una capa gris i blanca, potser demà tot serà diferent. Però aquest cel, aquest moment en que et sents petita, insignificant, davant de l'espectacle que una natura despertant et brinda, és únic.
A vegades, aturar-se i mirar el cel resulta ser el millor del dia. Aquests minuts en què deixes la ment en blanc i guadeixes del que la teva mirada t'ofereix. Trenques el ritme, evaeixes les preocupacions, abandones el neguit i les angoixes del dia a dia.
Només són uns minuts, però uns minuts que fan d'aquell dia, un dia especial.
Comentaris
no creus?
un petonet des de la conca de barberà! :)