A vegades, les emocions poden amb ella. La indignació, la punyalada per l'esquena, el sentir-se feroçment encesa per comentaris que no treuen a lloc, per mots superflus i mal dits, per l'ego de companys que es creuen amb el dret de fer les coses a la seva manera, oblidant que formen part d'una societat, anant per lliure arrassant tot el que troben pel seu camí, com una cara diabòlica que s'alça rere un pentinat dolç i un rostre que fins ara havies considerat amic. Tot per creure's amb la veritat a la mà.
Situacions que et fan oblidar qui ets i que el forat negre que creen se't va menjant a poc a poc. Ràbia, impotència, paraules reservades perquè des del lloc on ets has de guardar les formes i no vols que tot acabi sent un huracà i una tempesta incontrolable. Et menges els comentaris que hauries deixat anar, tornes al teu lloc sentint-te ferida, indignada, perquè al cap i a la fi, aquesta persona també t'ha de representar. Et mossegues la llengua i t'informes de com hauria d'anar tot; per què no vols acceptar més comentaris com aquests, que et semblen criaturades d'algú que vol anar contracorrent, quan el més fàcil i adient, és tot el contrari...
Indignada, envies un correu a algú proper, que saps que t'entendrà:
"m'acabo de posar com una moto per un comentari inapropiat i mal dit!
sentit comú... quina por que em fan, de veritat!
arggggggggggggggggggg"
I la resposta no triga gaire a arribar:
No pots evitar esclatar en una rialla sincera que fa desaparèixer el forat negre que existeix dins teu, que et fa agafar perspectiva i fer les coses bé. La serenitat et torna a embolcallar... I des del teu lloc, mires aquell rostre i penses "pots respondre'm com una nena malcriada, però no aconseguiràs que baixi al teu ring, les discussions i el món on ara tot just treus al cap, comencen per la maduresa de fer les coses ben fetes i de saber trobar el moment i el lloc adequat per dir les grans veritats".
Situacions que et fan oblidar qui ets i que el forat negre que creen se't va menjant a poc a poc. Ràbia, impotència, paraules reservades perquè des del lloc on ets has de guardar les formes i no vols que tot acabi sent un huracà i una tempesta incontrolable. Et menges els comentaris que hauries deixat anar, tornes al teu lloc sentint-te ferida, indignada, perquè al cap i a la fi, aquesta persona també t'ha de representar. Et mossegues la llengua i t'informes de com hauria d'anar tot; per què no vols acceptar més comentaris com aquests, que et semblen criaturades d'algú que vol anar contracorrent, quan el més fàcil i adient, és tot el contrari...
Indignada, envies un correu a algú proper, que saps que t'entendrà:
"m'acabo de posar com una moto per un comentari inapropiat i mal dit!
sentit comú... quina por que em fan, de veritat!
arggggggggggggggggggg"
I la resposta no triga gaire a arribar:
No pots evitar esclatar en una rialla sincera que fa desaparèixer el forat negre que existeix dins teu, que et fa agafar perspectiva i fer les coses bé. La serenitat et torna a embolcallar... I des del teu lloc, mires aquell rostre i penses "pots respondre'm com una nena malcriada, però no aconseguiràs que baixi al teu ring, les discussions i el món on ara tot just treus al cap, comencen per la maduresa de fer les coses ben fetes i de saber trobar el moment i el lloc adequat per dir les grans veritats".
Comentaris
Em vas dir una cosa que em va il.lusionar especialment: que a l'inici del teu blog els meus comentaris et van animar a continuar escrivint.
Coses així s'haurien de posar al curriculum vitae.
Em vas fer content.