Passa al contingut principal

Un forat negre que creix i una rialla que esclata

A vegades, les emocions poden amb ella. La indignació, la punyalada per l'esquena, el sentir-se feroçment encesa per comentaris que no treuen a lloc, per mots superflus i mal dits, per l'ego de companys que es creuen amb el dret de fer les coses a la seva manera, oblidant que formen part d'una societat, anant per lliure arrassant tot el que troben pel seu camí, com una cara diabòlica que s'alça rere un pentinat dolç i un rostre que fins ara havies considerat amic. Tot per creure's amb la veritat a la mà.

Situacions que et fan oblidar qui ets i que el forat negre que creen se't va menjant a poc a poc. Ràbia, impotència, paraules reservades perquè des del lloc on ets has de guardar les formes i no vols que tot acabi sent un huracà i una tempesta incontrolable. Et menges els comentaris que hauries deixat anar, tornes al teu lloc sentint-te ferida, indignada, perquè al cap i a la fi, aquesta persona també t'ha de representar. Et mossegues la llengua i t'informes de com hauria d'anar tot; per què no vols acceptar més comentaris com aquests, que et semblen criaturades d'algú que vol anar contracorrent, quan el més fàcil i adient, és tot el contrari...

Indignada, envies un correu a algú proper, que saps que t'entendrà:

"m'acabo de posar com una moto per un comentari inapropiat i mal dit!
sentit comú... quina por que em fan, de veritat!
arggggggggggggggggggg"

I la resposta no triga gaire a arribar:



No pots evitar esclatar en una rialla sincera que fa desaparèixer el forat negre que existeix dins teu, que et fa agafar perspectiva i fer les coses bé. La serenitat et torna a embolcallar... I des del teu lloc, mires aquell rostre i penses "pots respondre'm com una nena malcriada, però no aconseguiràs que baixi al teu ring, les discussions i el món on ara tot just treus al cap, comencen per la maduresa de fer les coses ben fetes i de saber trobar el moment i el lloc adequat per dir les grans veritats".

Comentaris

Ferdinand ha dit…
Perquè sóc així, peròsi vols al bloc tens una resposta, i si encara no et satisfà, al de l'Ibañez (ja fa alguns dies) també hi tens una darrera resposta. I sino et satisfà. Quedem i en parlem amb una tassa de café entre les mans, tranquil·lament. Snse ressentiments, evidentment.
Jesús M. Tibau ha dit…
Va ser una plaer poder-te saludar de nou ahir a Vallromanes.
Em vas dir una cosa que em va il.lusionar especialment: que a l'inici del teu blog els meus comentaris et van animar a continuar escrivint.
Coses així s'haurien de posar al curriculum vitae.
Em vas fer content.
Joan Calsapeu ha dit…
L'enhorabona per "La catosfera literària".
La Martona ha dit…
Jo també crec, Carme, que el sentit de l'humor és la millor arma per omplir forats negres :)

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu