Salta al contingut principal

Un pas en fals

Caminar. Caminar amb seguretat, coneixent el camí a seguir, un pas rere l'altre.

De sobte, la terrible sensació que el terra despareix sota els teus peus, l'incontrolable balanceig abans de la caiguda al no-res. Saber-te inestable, en superfícies lliscants, sense punts de suport. Por, por a la caiguda, por al balanceig, a la inseguretat, al no poder sostenir-te.

Un pas en fals.
Labels:

Comentaris

iruNa ha dit…
A vegades tinc la sensació que tota la vida és un constant caminar per un indret sense visibilitat... que els passos en fals són el dia a dia del nostre camí. Potser vaig errada, potser aquesta visió és fruit d'una mala època i quan estigui millor tornaré a pensar en passos ferms i segurs... però de totes maneres m'ha agradat molt el post!!!
23 de maig del 2008, a les 22:38
Poeta per un dia ha dit…
Si sempre caminéssim seguint la línia groga pintada al quitrà de la carretera el destí ens acabaria guiant els passos. Algunes vegades convé saltar la tanca protectora i endinsar-nos al bosc, on els passos sempre són menys segurs, on el terra és menys ferm, però on la bellesa sol ser molt més agraïda. Però, és clar, al bosc tenim més possibilitats de perdre'ns.
Petonets!
24 de maig del 2008, a les 10:17
Jesús M. Tibau ha dit…
caminar té això, el risc de fer passos en fals, però és molt pitjor quedar-se aturat
24 de maig del 2008, a les 18:59
Martha! ha dit…
quan veiem que el terra desapareix, hem de creure que tenim ales!
fora preocupacionS! si?
un petó
24 de maig del 2008, a les 23:20
Marrogant ha dit…
Estirat al llit pots tenir la mateixa sensació, mig adormit, mig despert la cambra comença a donar voltes i espantat busques l'equilibri que per uns moments has perdut sense saber-ne el motiu.
25 de maig del 2008, a les 11:44
robelfu ha dit…
Hola! guapa personalment considero que hem de meditar abans d'actuar, per no equivocar-nos i no poder després fer marxa enrere. Un pas en fals es dóna quan s'actua per impuls i sense mesurar les conseqüències, doncs si ho mirem literalment és com creure que el món és pla i de cop caiem en un abisme sense poder retornar a terra ferma.
Un petonàs i passat per casa tens un premi
26 de maig del 2008, a les 11:48
La Martona ha dit…
Al cap del temps m'he adonat que molts dels meus passos en fals també eren passos endavant. Salut des dels camins de la blogosfera :)!
26 de maig del 2008, a les 22:34
rosa ha dit…
la vida i el caminar van llgades de la mà. la vida és un cami on a vegades en planer,altres fa pujada,altres baixada i altres rellisquem i ens la fotem.
27 de maig del 2008, a les 12:04
Joana ha dit…
Sempre endavant, encara que caiguem , llisquem o desapareixi el terra!
Molts records wapa!
28 de maig del 2008, a les 16:05
Ignacio Bermejo ha dit…
El camino simboliza toda nuestra existencia.
Un beso
28 de maig del 2008, a les 18:30
RY ha dit…
Mai miris enrera
28 de maig del 2008, a les 21:47
Lupe ha dit…
Per a mi és més important el camí. El que fem, el que desfem el que tornem a agafar. Lo que trobem i a qui trobem. I sobretot, el que aprenem.
Bona caminada!
28 de maig del 2008, a les 22:51
Anònim ha dit…
Com és allò de que a vegades cal fer un pas enrera per agafar embranzida i fer-ne dos al davant...
1 de juny del 2008, a les 23:04
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.
Publica un comentari a l'entrada
Read more »

Colors

15 comentaris
Read more »

Retorns

No ho he pogut evitar. Com una cadena de pensaments que comença a fluir al fer caure la primera peça del dominó. Nens que recollien unes espases imaginàries en castells inventats, aire entre les mans i bancs d'una ciutat en la realitat d'un adult, i la nena que viu en mi buscant aquell tiraxines amb el que podria enfrontar-se als dracs de la seva pròpia vida. I de sobte aquelles dues paraules: dracs, enfrontar-se. I em sembla tornar a sentir la teva veu en aquell cassett vell que em vares fer després del viatge a Granada... I et torno a sentir, parlant-me. Paraules que potser ara tenen més significat que abans, que potser demà entendré millor: "Una vez que se han enfrentado los dragones, cruzado los desiertos y se ha despejado el sendero del bosque, es la hora de volver. Elige sabiamente. Reúne tus regalos y recuerda tus lecciones. Ahora eres frágil, sé delicada contigo. Desde el exterior: entra. Desde el interior: sal. Las fronteras son permeables pero peligrosas...
6 comentaris
Read more »