Passa al contingut principal

Desamors

Quan les ombres del passat fereixen un futur incert i et deixen moribunt en un present trist i buit. Quan aquell rostre apareix davant teu, amb un somriure que esmicola les esperances. Quan els records esdevenen armes mortals. Quan l'amor desapareix, abandonant-te en laberints plens d'ombres i carrers sense sortida. Quan...

Potser ha arribat el moment de recollir-ho tot, agafar aquella bossa carregada de moments viscuts i abandonar-la per què el pas del temps curi les velles ferides. I mentrestant, agafar pic i pala i desterrar aquell vell amor d'un mateix.



A tots aquells cors que necessiten una excavadora! Ànims!
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Martha! ha dit…
has acabat l'escrit amb una molt bona frase:
"" a tots aquells cors que necessitin una excavadora...""
Aquesta excavadora som nosaltres, però llastimosament, no tothom la sap portar!!
un esccrit molt maco, mostra molt bé el pensament que jo tinc sobre el passat, els amors i les històries!
ben trobat :) un petó
5 de maig del 2008, a les 23:53
gatot ha dit…
es pot deixar la bossa abandonada... però no està malament recordar; sempre es pot aprendre alguna cosa d'allò que un dia ens va fer mal...

qui mai s'ha enrampat... no sap del cert el perill d'un endoll!

petons i llepades enrampadívoles!
6 de maig del 2008, a les 4:09
Jesús M. Tibau ha dit…
Cal llepar-se les ferides, però només el temps just i necessari, sense recrear-s'hi, i continuar endavant
6 de maig del 2008, a les 7:37
res ha dit…
bon escrit
m'agrada
salut!!
6 de maig del 2008, a les 19:23
robelfu ha dit…
Preciós el que dius i si cal plorar doncs es plora , és una cosa que desfoga, però no hem de provocar el nostre plor amb records bonics que ja han passat.
Sempre els podem guardar en una caixeta i obrir-la quan ja no facin mal.
un petonàs
6 de maig del 2008, a les 20:00
Unknown ha dit…
M'ha encantat aquest text! Preciós!I cert... En moments, tots necessitem pic i pala, crec.
7 de maig del 2008, a les 11:39
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a
3 comentaris
Més informació

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat
Publica un comentari a l'entrada
Més informació