Passa al contingut principal

De premis i de blocs

De sobte sona el timbre de l'escala i quan obres la porta et trobes un petit premi amb el que algú molt especial t'ha obsequiat.

Llegeixes la nota de la Iruna, de Batecs del Temps, i obres la caixeta que t'ha deixat:



Desconeixes quin és aquest premi i què és el que significa, realment poc importa el nom o l'origen o tot el que pot dur rere seu. Només somrius, pensant en que una bona noia ha pensat en tu i et considera mereixedora d'aquesta confiança.

Te n'adones que les teves paraules són llegides i no pots evitar tornar a somriure. Rere la teva ombra algú sembla que diu :

- I què volies si no, quan vas crear aquest món de somnis i realitats?
- Doncs no ho sé, o si.
- Sí que ho saps.
- Crec que necessitava un espai on trobar-me, on recuperar aquella llibreta que va desaparèixer fa tant de temps, on sentir que les meves paraules podien tenir un sentit per algú, podien ser especials i brillar.
- I no creies que ja brillaven?
- Quan es creaven morien sota una capa de pols, oblidades, recordades només per les meves mans que les havien dibuixat.
- Però ara...
- Però ara viuen i naveguen sense destí, a la deriva, de sobte són llegides i premiades. S'uneixen amb altres mans i creen escenaris on jo mateixa esdevinc el públic que aplaudeix.

I tornes a mirar-te veient que la imatge que aquest espill et torna és el d'una somiadora més, que es perd entre les realitats d'una vida que creix independent de la rutina, i que han premiat per les paraules que deixa anar al seu camí i que construeixen móns.

I et sents feliç de sentir-te obsequiada. I feliç de poder obsequiar a altres persones, perquè vols que se sentin especials, així com tu et sents. Vols dir-los que les paraules amb què t'obsquien dia rere dia són especials, et fan somriure, et fan somiar, et fan pensar, t'animen els esperits de revolta, et...

(difícil elecció, molts ja han estat premiats, i molts altres s'ho mereixen...)

- La lluna en un cove, de la Malka, que comença a descobrir els móns de la blogosfera.

- Marina Martori, per encisar-nos amb paraules i amb petites dosis de felicitat.

- A les Històries Veïnals, iniciativa d'un Veí molt mogut, i a tots els que ho fan possible.

- A Les Cabòries d'en Montilla, d'en David, per les crítiques que em fan pensar i les paraules dolces que fan somiar.

- I a un Gatot que ens mostra racons d'una vida.


A tots vosaltres, gràcies!



***

Premi "Arte y Pico"

Aquest premi ha estat creat per Eseya. Les regles del premi són les següents:

- Has de triar a 5 blocs que consideris siguin mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aporti a la comunitat bloguera, sense importar el seu idioma.
- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc perquè tots ho visitin.
- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que ho ha premiat.
- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Art i pic perquè tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.
- Exhibir aquestes regles.

Comentaris

El veí de dalt ha dit…
Moltes gràcies noia! Posaré l'escultura (que és lletja del cagar, amb perdó) en un lloc destacat del bloc! E sun rpemi a compartir amb els 4o i escaig veíns que hi participeu!
Anònim ha dit…
Jo sé d'un que et diría...
"Això són tonteries, això és de criatures, no feu mai coses serioses..."
El que jo et dic és, que no creixi mai del tot la nena petita que guardes a dins...

Felicitats!
Unknown ha dit…
Òstrs... m'has fet pensar que tinc pendent parlar d'aquesta estatueta... L'he rebuda per duplicat però encara no m'hi he posat, tu!
Ramon Aladern ha dit…
"Message in a bottle" quan escrivim a la xarxa és com si llancéssim una ampolla a la mar.
Unknown ha dit…
Moltes gràcies pel premi! tot i que segur que d'altra gent s'ho mereix més que no pas jo... tinc una mica d'endoll amb la mestressa del bloc :-P
gatot ha dit…
Gràcies Carme! He estat uns dies força desballestat... tant, que se'm va passar per alt posar-te al post del premi. Ja ho he esmenat i espero que em disculparàs. Un petonàs, preciosa!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu