Eren al pati de l'escola. Necessitava parlar amb l'Àngela i explicar-li tot el que li havia succeït el cap de setmana. La cançò que aquella setmana marcava l'inici de les classes estava sonant i encara no havia arribat. Feia fila i mirava a la porta, potser la veia arribar esperitada, amb la bossa mig tancada i la jaqueta a la mà, com quan li faltava temps per aixecar-se del llit.
Començaren a entrar i l'Àngela se situà com un remolí rere seu, intentant dissimular el seu petit retard i sense poder evitar començar a fer-li la guitza a la seva amiga.
Tot el viscut aquell cap de setmana la perseguia i feia que somiés desperta. Els números de les equacions ballaven al so de la música d'aquell bar on havia conegut en Xavi, i no era capaç de centrar-se en operacions i la veu ronca d'un professor carcamal. Somreia. Somreia recordant aquell niu de formigues que havia envaït el seu estòmac, somreia recordant quan els dos havien sortit del bar i havien passejat tot el capvespre per les rodalies del parc. Somreia tornant a sentir la seva mà sobre la seva pell, els seus llavis fonent-se, i el tremolor del seu cos al sentir-se prop d'un home.
Sentia com una mena d'explosió dins seu, necessitava parlar, explicar-ho, reviure amb les paraules dites a una amiga les sensacions viscudes. El temps es ralentitzava i els segons semblaven no acabar-se mai. Les solucions dels problemes matemàtics, tant llunyans de la seva realitat, es desdibuixaven davant seu, dins d'una boira translúcida que no li permetia entendre res de res.
Al marge de la seva llibreta hi havien cors dibuixats, inicials que mostraven al món un enamorament fugaç, d'aquells que amb la primavera canvien d'objectius. Cors amb fletxes que els atrevassaven, noms, angelets, lletres carregades d'amors juvenils.
Començaren a entrar i l'Àngela se situà com un remolí rere seu, intentant dissimular el seu petit retard i sense poder evitar començar a fer-li la guitza a la seva amiga.
Tot el viscut aquell cap de setmana la perseguia i feia que somiés desperta. Els números de les equacions ballaven al so de la música d'aquell bar on havia conegut en Xavi, i no era capaç de centrar-se en operacions i la veu ronca d'un professor carcamal. Somreia. Somreia recordant aquell niu de formigues que havia envaït el seu estòmac, somreia recordant quan els dos havien sortit del bar i havien passejat tot el capvespre per les rodalies del parc. Somreia tornant a sentir la seva mà sobre la seva pell, els seus llavis fonent-se, i el tremolor del seu cos al sentir-se prop d'un home.
Sentia com una mena d'explosió dins seu, necessitava parlar, explicar-ho, reviure amb les paraules dites a una amiga les sensacions viscudes. El temps es ralentitzava i els segons semblaven no acabar-se mai. Les solucions dels problemes matemàtics, tant llunyans de la seva realitat, es desdibuixaven davant seu, dins d'una boira translúcida que no li permetia entendre res de res.
Al marge de la seva llibreta hi havien cors dibuixats, inicials que mostraven al món un enamorament fugaç, d'aquells que amb la primavera canvien d'objectius. Cors amb fletxes que els atrevassaven, noms, angelets, lletres carregades d'amors juvenils.
Comentaris
Ara m'he posat melancòlica jolin.
un petonàs
Segon, has d'explicar-me què he de fer perquè no m'entero. Penjar la foto simplement????Per telèfon millor, que estic peix en això del blog. I tercer, merci per la trucada d'ahir, aquest sobretot!MUAKAS!