Passa al contingut principal

Classe de matemàtiques

Eren al pati de l'escola. Necessitava parlar amb l'Àngela i explicar-li tot el que li havia succeït el cap de setmana. La cançò que aquella setmana marcava l'inici de les classes estava sonant i encara no havia arribat. Feia fila i mirava a la porta, potser la veia arribar esperitada, amb la bossa mig tancada i la jaqueta a la mà, com quan li faltava temps per aixecar-se del llit.


Començaren a entrar i l'Àngela se situà com un remolí rere seu, intentant dissimular el seu petit retard i sense poder evitar començar a fer-li la guitza a la seva amiga.


Tot el viscut aquell cap de setmana la perseguia i feia que somiés desperta. Els números de les equacions ballaven al so de la música d'aquell bar on havia conegut en Xavi, i no era capaç de centrar-se en operacions i la veu ronca d'un professor carcamal. Somreia. Somreia recordant aquell niu de formigues que havia envaït el seu estòmac, somreia recordant quan els dos havien sortit del bar i havien passejat tot el capvespre per les rodalies del parc. Somreia tornant a sentir la seva mà sobre la seva pell, els seus llavis fonent-se, i el tremolor del seu cos al sentir-se prop d'un home.

Sentia com una mena d'explosió dins seu, necessitava parlar, explicar-ho, reviure amb les paraules dites a una amiga les sensacions viscudes. El temps es ralentitzava i els segons semblaven no acabar-se mai. Les solucions dels problemes matemàtics, tant llunyans de la seva realitat, es desdibuixaven davant seu, dins d'una boira translúcida que no li permetia entendre res de res.

Al marge de la seva llibreta hi havien cors dibuixats, inicials que mostraven al món un enamorament fugaç, d'aquells que amb la primavera canvien d'objectius. Cors amb fletxes que els atrevassaven, noms, angelets, lletres carregades d'amors juvenils.

Comentaris

robelfu ha dit…
És preciós m'anrrecordo que a mi em va passar alguna cosa semblant aquests amors passats quins records .
Ara m'he posat melancòlica jolin.
un petonàs
rosa ha dit…
si que n'és de maco totes aquelles coses que ens van fer vibrar temps enrera i no tan de temps enrera un segon amor i un paper amb el meu nom escrit de diverses formes i maneres quina il.lusió rebre aquell paper i jo tenia 34 anys.
Unknown ha dit…
Em recorda el Sobrequés! Primer de tot, gràcies pel premi, no t'ho he pogut dir abans perquè és el primer moment que m'aixeco del llit. Crec que és força inmerescut, però gràcies igualment.
Segon, has d'explicar-me què he de fer perquè no m'entero. Penjar la foto simplement????Per telèfon millor, que estic peix en això del blog. I tercer, merci per la trucada d'ahir, aquest sobretot!MUAKAS!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu