Passa al contingut principal

Mirades que parlen

La tinc al meu costat, cridant-me, acaparant la meva atenció amb les seves urpes sobre les meves cuixes. Em mira, amb aquells ulls grans i brillants, parla, però no l’entenc. L’abraço però em segueix mirant amb uns ulls suplicants, quieta, opaca, no em deixa veure quins són els seus desitjos.

Segueix cridant, ara com un lleu gemec que s’ofega, em segueix clavant la seva mirada esfereïdora, sentint-se incompresa.

Parla’m.

El silenci seguit d’un nou crit que ella mateixa ofega. S’alça i mira per la finestra. Potser vol veure el temps passar, potser vol sentir-se lliure novament.
Ha descobert un món que mai abans hagués imaginat: la seva vida fou una cel·la compartint els segons amb d’altres que com ella no tenien llar, fins que la inocència d’un nen la portà a universos més llunyans. Han passat tres anys des d’aquell dia, tres anys que són tota una vida de moments tacats de felicitat.
Fa poc s’amagava espantada a cada soroll, ara en canvi surt, es deixa amanyagar pel vent, persegueix altres éssers que encara no havia conegut, corre i no es deixa atrapar per la fugacitat del temps.

El seu silenci em trasvalsa, la miro, un altre cop em crida, amb aquells ulls grans i brillants. Què vols? Torna a mirar la llunyania, a través dels vidres que fan d’aquesta cambra un cautiveri. Que potser em parles?

M’aixeco, em segueixes, m’acosto a la porta, t’esperes quieta darrera meu, faig girar la clau al pany i obro, tot seguit la teva ombra desapareix fugaçment. Avui, la teva curiositat se satisfarà vagant pels jardins de tot el veïnat.

Una ombra negra s'alça contra la finestra. Em tornes a mirar suplicant...

Entra.

La guardiana de casa

Comentaris

Anònim ha dit…
Hola somiadora!
Gràcies per escriure al meu bloc! He mirat el teu i és preciós. Escrius de meravella, de debò. Segueix fent-ho així de bé! Et vaig llegint i no deixis mai de somiar! ;D
Anònim ha dit…
Mentiria si no et digués que en aquests moments estava escrivint sobre la meva gata, i, vés quines casulaitats, he xafardejat el teu bloc gràcies a un comentari que m'has deixat al meu. I bé: he renunciat a escriure'l perquè el teu ja parla pel meu; i això és difícil, perquè servidor és exigent amb la ploma a la mà, consti! Continua escrivint, que hi ha fusta! Una abraçada!
Jesús M. Tibau ha dit…
Gràcies per entrar al meu bloc. Benvinguda al món blocaire i t'animo que no paris d'esciure. Ah! I també a participar dels jocs literaris del meu bloc.
UNa abraçada
Anònim ha dit…
Hola Carme,

doncs ja em veus, ja sóc aquí. Ara seré jo "l'altra Carme"... aqui, a casa teva.
M'agrada molt com escrius. Somiadora... com jo, però crec que de somni en somni anem construint algunes realitats que volem. Al menys les més properes. Les col·lectives ja són més complicades de construir, però així i tot res no ens priva de somiar-hi.

Fins aviat.

Carme
Carme Fortià ha dit…
Gràcies a tots pels vostres comentaris! No cal dir que us aniré seguint fil per randa, ara que també he descobert les rss!

Quines casualitats no, submarí terrestre? La tenia al costat en aquells moments, amb la seva mirada, cridant-me... I no ho he pogut evitar. Però escriu escriu!

Jesús, ho faré, sense cap mena de dubte! Gràcies pels ànims, que semblava que havia perdut i que aquests dies he anat recuperant!

I a l'altra Carme, certament, ho has dit tu mateixa: "de somni en somni anem construint realitats"!

I Caterina, espero que existeixin sempre veus que ens inspirin!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu