Passa al contingut principal

Frases i locucions d’aquesta terra on somio

Paraules entre somnis i realitats

Ja en fa uns quants de mesos, i d’anys podria arribar a dir, que va caure a les meves mans un llibre per ajudar-me a preparar un examen de nivell de català. Entre les pàgines, ja oblidades, d’aquella mena de manual carregat d’exercicis de morfologia, sintaxis, ortografia i un llarg etcètera que arribaria a avorrir els lectors, entre aquelles pàgines vaig trobar-hi un tresor…
S’ha de dir que algunes relíquies ja les havia conegudes al llarg de la meva curta vida, però d’altres copsaren la meva atenció per ser oblidades novament al cap d’uns mesos o per quedar-se per sempre més amb mi, de manera que sempre que puc o recordo les mostro al meu petit món, jo sóc d’una de les que creu que els tresors s’han de compartir, i sobretot quan aquests tresors són paraules, frases i locucions de la nostra llengua.

Fa uns dies el meu company em digué: „escolta Carme, que coneixes una frase en català equivalent a …”, la meva memòria a vegades em falla i ja no recordo quina era la frase en castellà, però la veritat és que no la vam trobar (a vegades encara no sé com vaig passar aquella prova de nivell!). Bé, doncs com us anava dient, l’anècdota d’aquesta frase, per ara desconeguda, em féu recuperar aquell llibre, i em recordà la passió que sentia cada cop que arribava a les activitats de lèxic: frases fetes i locucions, i de tot el que hi vaig descobrir. I ara que sóc blocaire he pensat a fer una sèrie de posts on aquest tresor hi tingui cabuda, i on estaria contenta que totes aquelles persones que em llegiu, m’ajudéssiu, perquè per més que m’agradin, no en sóc pas una versada, sinó una humil apassionada.

Qualsevol idea serà benvinguda!

Comentaris

vilassar juniorb ha dit…
Estar molt bé aquest blog.
Aviam si triunfa aquesta pàgina.

Jurdy

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat