Passa al contingut principal

Entre somnis i realitats


Quan estava exiliada de Girona havia estat "des de la ciutat dels fums", però el temps va portar noves il·lusions i projectes (des d'una ciutat de comarques estant), i finalment els somnis han esdevingut una dolça realitat.


Sempre m'ha encisat el món de les paraules i els miratges: escrits, fotografies, cançons... Però mai fins ara havia decidit que no s'omplissin de pols dins d'un calaix tancat en pany i clau (o en l'oblit d'un disc dur que s'ha fet petit), fins ara, que veuran la llum que les vostres mirades els vulguin dedicar.


Entre somnis i realitats hi ha paraules, imatges, reflexions, melodies, utopies, il·lusions... Hi ha tot un món que se’ns alça, fent que el dia a dia no caigui en la rutina de l’oblit.

Comentaris

Anònim ha dit…
Benvinguda Carme!
He vist que escrius en diferents idiomes. Bé. Jo faig el mateix. Jo penso que, quan escrius amb el cor, tant se val en quin idioma surtin les paraules. I pel que veig, escrius amb el cor.
Floc ha dit…
Hola Carme!

He llegit el teu comentari, moltes gràcies per animar-te a deixar-lo(no tothom ho fa).

Tens un blog molt interessant; m'ha agradat molt com escrius i plasmes els teus pensaments, les teves il.lusions. En fi, que si el temps ho permet, espero anar-lo seguint! Veig que tot just acabes de començar, així que pel que necessitis, ja ho saps!

Felicitats!
Carme Fortià ha dit…
Gràcies Betty!

I gràcies a tothom pels diferents comentaris que m'aneu deixant, animen a seguir endavant.
onatge ha dit…
Hola Carme, m'ha agradat llegir el teu comentari, tothom vivim entre somnis i realitats, el més difícil està en trobar l'equilibri o la felicitat de viure en el desequilibri.

Que el somnis
despertin amb
ulls de realitat i
que dormin en el
coixí dels impossibles...

Remo amb la barca
dels sentiments
per arribar a la
teva platja...

salut, onatge.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu