Empresonat en figures de pedra

La tristesa de poeta l’havia dominat la nit anterior. En sentia la ressaca quan un sol esmorteït la despertà un matí més, els ulls encara vidriosos per les llàgrimes vessades, el caminar feixuc mentre recorria les estances d’una casa que, de tant gran que se li feia, l’ofegava. Potser si sortia de casa seria millor o diferent, sí, si aconseguís que fos diferent ja seria tot un mèrit.

Embolcallada amb la roba de muntanya, agafà una mica de música per si se sentia massa sola i la càmera, per copsar l’ànima de les fades que potser la farien somriure aquell matí.

Els núvols de la seva pròpia tristesa formaven el seu cel, el sol, tímid, no escalfava els seus passos i ella s’abrigava sota l’esguard d’una camiseta vella i desgastada. Primer una cama i ara l’altre, a poc a poc i vigilant que la ferida no se li obrís. Fixant-se en el seu propi rastre, per si alguna ombra del passat desitjava menjar-se-li els somnis. Començà a fer camí pels carrers del veïnat i de seguida es topà amb els primers misteris de la vida...

Algú havia atrapat un dels éssers de conte de fades i l’havia condemnat per sempre més a donar llum als vianants solitaris que passessin per davant de la seva mansió. Convertit en pedra se la mirà, suplicant, desitjant que disposés del secret que el retornaria a la vida i faria de la seva presó un llunyà malson. La mirava, com si ella fos la seva única esperança, intentava parlar-li, copsar la seva atenció. Però ell no sabia que ja el coneixia, que l’havia vist, dia rere dia, dins la seva presó de pedra, amb el fanal a la mà, i que el que volia era endur-se’l amb ella al bosc, al bosc de les fades, no molt lluny d’aquells carrers. I s’aturà davant seu, pensant en com podria alliberar-lo, quan de sobte aparegué un rostre desconegut que la fulminà només de sentir-ne la presència. Què hi fas aquí palplantada, li digueren inquisitorialment. Jo, jo... S’ensorrava, els fonaments de la seva persona es fonien per desaparèixer per sempre més amb la pedra que empresonava aquell ésser fantàstic. Jo, jo... No sabia d’on treure les forces per articular cap més paraula, els llavis se li havien ressecat mentre aquells què-hi-fas-aquí-palplantada tornaven a sonar, escopint un foc que la cremava i consumia cada una de les seves esperances. Però torna a sentir aquella mirada suplicant davant seu, no podia perdre aquell combat, no podia deixar-lo allà un cop més i tornar a fugir a la seva presó de tristesa. La càmera... Jo, jo... Jo només li feia una foto a la seva figura, miri, si la vol veure o si vol l’elimino. És que, és que m’havia agradat molt – mentí – i volia mostrar-li a la meva parella per buscar-ne un de similar, deia mentre el seu rostre mostrava una expressió tímida i angelical, astuta i brillant. Aquell rostre semblà satisfet de la resposta obtinguda, i tornà a entrar al seu palau de foc, vigilant cada un dels passos d’aquella jove que, ensopida, movia ara un peu ara l’altre. Es creia vençuda, abatuda per les flames d’aquelles paraules.

Envoltada d’una manta de tristesa s’endinsà al bosc, el camí baixava per tornar-se a alçar poc després. Arribà a una cruïlla, en què es bifurcava en dos, un que s’allunyava per la vall, potser apropant-se a un riu fosc i negre que deien que hi havia, un altre que s’obria camí entre els arbres intentant volar i tocar els cims més alts i poderosos. Quin havia de seguir?

Va treure l’altra mirada, la que sempre l’ajudava, encara ensopida per haver hagut de deixar el seu amic a... De sobte veié la fotografia que deia haver fet, i veié el seu somriure, la boira, el fanal encès, i el veié a ell endinsant-se pel camí de l’esquerra, buscant nous cims, nous somriures, passejant alegrament, lluny de la seva presó de pedra, saltant amunt i avall i mirant-la, dedicant-li el major dels somriures.

Va intentar copsar aquell miratge, intentant transformar la seva ombra en un element més d’una fotografia... Però es desdibuixà amb la remor del vent, feliç.



Ella va somriure i reia, reia, reia mentre pujava i escalava nous cims. Deixà la música i començar a escoltar els sons de tots els animals que l’acompanyaven en aquell trajecte de somnis i fantasies. Ara una cama i ara l’altra, tranquil·la, la ferida ja no li enviava aquelles punxades agonitzants. I de sobte aparegueren elles, disfressades de llagostes terroses, a cada pas les veia volar, amb els seus blaus i taronges, amb els seus salts juganers. Petites fades, petits éssers que no es deixaven abraçar per la seva mirada i que sempre que s’hi fixava adoptaven aquell posat de llagosta, fonent-se amb la terra, amagant-se entre els arbustos.



Una d’elles li digué a cau d’orella: L’has salvat, ens l’has tornat amb nosaltres! Gràcies! Ningú fins ara ho havia fet, tu, amb la seva imatge esmorteïda, banyada per la tènue llum del sol, ens l’has dut de nou al bosc, hi has cregut i l’has deixat viure lliurement... El bosc i les muntanyes t’estaran per sempre més agraïts.

La llum d’un sol l’encegà. Flors que l’il·luminaven i li donaven l’escalfor que tant havia necessitat.



Papallones que volaven al seu voltant juganeres, encisant-la.



Plantes que canviaven els colors del seu vestit.



Una passejada en un matí de finals d’estiu, per les terres màgiques dels boscos de Cànoves i d’una mateixa.