Acabes d’aparèixer davant meu… Et veig rere els vidres d’aquesta presó que és tot el meu món, la meva realitat dels últims dies, on visc amagada del sol que crema la vida exterior. Com és que no estàs mort?
Passeges tranquil per terres inhòspites, salvatges, on la vida sembla que s’ha fos per la força d’estrelles que ens la roben. Vaig decidir quedar-me aquí dins, entre les parets que m’ofeguen però em mantenen lúcida, o potser la teva visió són les primeres senyals d’aquella bogeria de qui tothom em parlava? Miro el món rere aquestes finestres, escolto el vent colar-se dins d’aquesta presó, la seva remor ja no m’acaricia, ja no em busca, m’ha donat per morta.
Però i tu? Què hi fas aquí fora? Acabes d’aparèixer davant meu amb gales negres i blanques, com si t’esperessin a algun lloc important. Per què no fuges? L’estiu s’acaba però el sol encara està enfadat i ens emmetzina, no et deixis enganyar pels núvols que avui tapen l’univers… Marxa, encara hi ets a temps!
Ja no et veig, potser t’has fos com tots els demés, o potser m’has sentit, com una veu llunyana i has alçat el vol cap a altres temps i altres terres. S’acaba l’estiu, s’acosta l’hivern, no podia ser de cap altra manera, havies de marxar. Potser el teu plomatge haurà deixat algun rastre i em farà somiar de nou.
Passeges tranquil per terres inhòspites, salvatges, on la vida sembla que s’ha fos per la força d’estrelles que ens la roben. Vaig decidir quedar-me aquí dins, entre les parets que m’ofeguen però em mantenen lúcida, o potser la teva visió són les primeres senyals d’aquella bogeria de qui tothom em parlava? Miro el món rere aquestes finestres, escolto el vent colar-se dins d’aquesta presó, la seva remor ja no m’acaricia, ja no em busca, m’ha donat per morta.
Però i tu? Què hi fas aquí fora? Acabes d’aparèixer davant meu amb gales negres i blanques, com si t’esperessin a algun lloc important. Per què no fuges? L’estiu s’acaba però el sol encara està enfadat i ens emmetzina, no et deixis enganyar pels núvols que avui tapen l’univers… Marxa, encara hi ets a temps!
Ja no et veig, potser t’has fos com tots els demés, o potser m’has sentit, com una veu llunyana i has alçat el vol cap a altres temps i altres terres. S’acaba l’estiu, s’acosta l’hivern, no podia ser de cap altra manera, havies de marxar. Potser el teu plomatge haurà deixat algun rastre i em farà somiar de nou.
Comentaris
No dubtis que tornaràs a somiar. Ningú amb capacitat per esciure aquestes coses perd la capacitat de sentir.
Els teus comentaris són sempre genials.
Gràcies per les teves reflexions!!!
Per cert, la teva foto no està feta vora el montseny, eh?...Té un aire una mica mariner...
I, d'altra banda..., una passssssadaaa la cançò del Home Ocell!...Jo era en aquest concert, aquesta versió és unica!,i és una de les meves preferides...Potent, contundent, brutal...i la lletra molt autèntica!
Ales de vida pels "homes/dones" ocell!!
T'he vist apuntada a Les Històries veïnals. Jo també m'hi he apuntat.
Carme