Passa al contingut principal

Alçar el vol

Acabes d’aparèixer davant meu… Et veig rere els vidres d’aquesta presó que és tot el meu món, la meva realitat dels últims dies, on visc amagada del sol que crema la vida exterior. Com és que no estàs mort?

Passeges tranquil per terres inhòspites, salvatges, on la vida sembla que s’ha fos per la força d’estrelles que ens la roben. Vaig decidir quedar-me aquí dins, entre les parets que m’ofeguen però em mantenen lúcida, o potser la teva visió són les primeres senyals d’aquella bogeria de qui tothom em parlava? Miro el món rere aquestes finestres, escolto el vent colar-se dins d’aquesta presó, la seva remor ja no m’acaricia, ja no em busca, m’ha donat per morta.

Però i tu? Què hi fas aquí fora? Acabes d’aparèixer davant meu amb gales negres i blanques, com si t’esperessin a algun lloc important. Per què no fuges? L’estiu s’acaba però el sol encara està enfadat i ens emmetzina, no et deixis enganyar pels núvols que avui tapen l’univers… Marxa, encara hi ets a temps!

Ja no et veig, potser t’has fos com tots els demés, o potser m’has sentit, com una veu llunyana i has alçat el vol cap a altres temps i altres terres. S’acaba l’estiu, s’acosta l’hivern, no podia ser de cap altra manera, havies de marxar. Potser el teu plomatge haurà deixat algun rastre i em farà somiar de nou.

Comentaris

Putas y Princesas ha dit…
Per fi se't pot escriure.
No dubtis que tornaràs a somiar. Ningú amb capacitat per esciure aquestes coses perd la capacitat de sentir.
Els teus comentaris són sempre genials.

Gràcies per les teves reflexions!!!
Anònim ha dit…
carai!..què bonic!...i quina canya!...
Per cert, la teva foto no està feta vora el montseny, eh?...Té un aire una mica mariner...
I, d'altra banda..., una passssssadaaa la cançò del Home Ocell!...Jo era en aquest concert, aquesta versió és unica!,i és una de les meves preferides...Potent, contundent, brutal...i la lletra molt autèntica!

Ales de vida pels "homes/dones" ocell!!
Anònim ha dit…
Un relat molt suggeridor. D'aquells que segons com te'ls mires hi veus una cosa i segons com te'ls mires en veus una altra.
T'he vist apuntada a Les Històries veïnals. Jo també m'hi he apuntat.

Carme
Carme Fortià ha dit…
Doncs no, la foto no és vora el Montseny... Aquí encara no hi fa un any que hi vivim. Me la va fer la meva germana a Tuníssia, fa uns dos anys!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu