Passa al contingut principal

Va de música! (Un mem de l'Albert)

Un mem de música i estats d’ànim, directa de l'Albert, d'Un Cel Vermell.


Una cançó que em posa romàntica: BSO Bar Coyote

No ho puc evitar. Cançons d'aquelles que marquen un moment, que et transporten sempre més a sentiments d'aquells que revius amb aquella lleugera revolta dels nervis a l'estòmac. Moments en que tot pot sortir bé, en què el veus arribar, com el príncep blau que es desfà dels seus contes de fades i esdevé una dolça realitat.




"Si vens" de Ja t'ho diré.

Però sóc incapaç de quedar-me'n amb una de sola, així que aquí us deixo amb una de les cançons que va marcar la meva adolescència. D'aquelles d'amors i desamors, dels amors impossibles que només s'asseboregen durant una nit d'estiu... I loca me vaig tornar en un concert d'ells (tanco els ulls i encara puc reviure aquelles nits d'estiu, buff!).



Una cançó que em posa “catxonda”: "El tango de Roxane", BSO Moulin Rouge

Aquesta em costa i molt! (no seria millor pensar en algú... més fàcil segur que ho seria!) Bé, encara que potser no s'adapti molt a la titulació que rep, us la deixo, perquè la gaudiu...




Una cançó que em posa alegre i no puc evitar de cantar i ballar: "Obviously" de Mc Fly.

Inevitable, em recorda un dia de sol de primavera, imagintant-me en un món on tot pot ser possible i perfecte. Una bona manera de començar el matí, sortir del tren, acabar-me de despertar i arribar a la feina amb l'energia que despren.





Una cançó que em posa melancòlica: "Si tu no estás aquí" de Rosana.

Recordar aquelles mirades enceses d'amor, de passió i de tristesa davant la separació inevitable que estava a punt de succeir. Sempre que l'escolto no puc evitar tornar a somriure, a sentir aquella punxada al cor al recordar-nos separats, em sembla sentir la teva veu encara a l'altra banda del telèfon, lluny, molt, massa lluny de mi. Si ara tu no estiguessis aquí, al meu costat... Res no seria igual, els somriures perdrien la seva llum, els somnis el seu sentit.



Una cançó que no m'avergonyeixo de que m'agradi: "Noches de Bohemia" de Navajita Plateá.

Em porta records de temps perduts, records amargs i dolorosos d'amors que es fonen amb un suspir. Em porta records de viatges inoblidables, d'amigues que es converteixen en més que germanes. Records de diferents moments viscuts, mirades que es perden en l'horitzó.






Una cançó per arrassar: "We will rock you" de Queen.

Devia tenir vuit anys quan la vaig escoltar per primer cop. A la televisió unes imatges d'un mur que queia, d'unes persones que saltaven d'un lloc a l'altre, semblava un reportatge interessant però incomprensible per mi. Encara em torna la pell de gallina!






L'última... (perquè sí!)

I encara que no estava en el mem, hi ha tantes cançons que sempre cantaré, que sempre m'embriagaran, que em faran somiar amb les seves lletres, emocionar, plorar, riure, ballar... I necessitava posar-ne alguna de la terra que tant m'estimo; i sí, sé que no les puc nombrar totes, però només una més...

"La meva terra és el mar" Lax'n'Busto

Comentaris

Caterina Cortès ha dit…
La meva terra és el mar... Un títol meravellós per a una cançó preciosa! :D
Unknown ha dit…
Quants records!Bufff!En algunes hi sóc jo!Que guay!
Ignacio ha dit…
i we will rock you! jo queen l'escolto quan necessito forces!
Unknown ha dit…
Bones respostes! A mi m'hauria costat molt d'escollir-ne.
didac ha dit…
la musica diu molt de les persones !!!!
kuidat molt
Anònim ha dit…
Una selecció de música rodona, em quedo amb ja t'ho dire.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu