Salta al contingut principal

Qüestió de fe...


No ho he pogut evitar... No sé qui ha tingut la meravellosa idea, però realment és l'únic que més s'hi escau. Ho sento Rafael, te l'he hagut de manllevar, és absolutament genial i, realment, agafar el tren cada matí és un acte de fe.

I més encara en dies com avui, en que agafes el tren a les 06:27h del matí, per arribar a Barcelona a les 07:05h, pensant en tot el temps que tindràs per arribar a la feina, preparar-ho tot, fer el cafè, començar amb bon peu el dia, llegint tranquil·lament els correus del dia anterior, tot sota una tranquil·litat d'una oficina que encara no ha acabat de despertar (només quatre o cinc matinadors...). Però és clar, no comptava jo que una simple averia d'un tren prop de Sant Andreu provoqués 45 minuts de retard, sí sí, 45!!! (més del que dura el trajecte).

Si és que realment, és un acte de fe.

Comentaris

RY ha dit…
He agafat el tren poc després de tu i ja m'han espatllat tot el matí. Si ho arribo a saber matino una mica més i m'apunto a les teves classes d'anglès. ;)
Fe, molta esprança i encara més caritat, penso jo.
Unknown ha dit…
M'acabes de recordar que avui al Polònia i surt aquella ministra que estimem tant quan pensem en els trens, i es veu que el tren l'aixafa... Tant TGV i encara vivim a l'època dels carros

Entrades populars d'aquest blog

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Colors

Retorns

No ho he pogut evitar. Com una cadena de pensaments que comença a fluir al fer caure la primera peça del dominó. Nens que recollien unes espases imaginàries en castells inventats, aire entre les mans i bancs d'una ciutat en la realitat d'un adult, i la nena que viu en mi buscant aquell tiraxines amb el que podria enfrontar-se als dracs de la seva pròpia vida. I de sobte aquelles dues paraules: dracs, enfrontar-se. I em sembla tornar a sentir la teva veu en aquell cassett vell que em vares fer després del viatge a Granada... I et torno a sentir, parlant-me. Paraules que potser ara tenen més significat que abans, que potser demà entendré millor: "Una vez que se han enfrentado los dragones, cruzado los desiertos y se ha despejado el sendero del bosque, es la hora de volver. Elige sabiamente. Reúne tus regalos y recuerda tus lecciones. Ahora eres frágil, sé delicada contigo. Desde el exterior: entra. Desde el interior: sal. Las fronteras son permeables pero peligrosas...