Passa al contingut principal

L'últim revolt

La saviesa la podem aprendre d'altri, la prudència hem de cercar-la en nosaltres mateixos. (Axel Muntne)

Res no en sabia d'aquells consells que la falta d'un pare féu que mai estoltés. Res en sabia d'aquells deliris de grandesa que corrien per la seva sang. Només volia trionfar, costés el que costés, i si això volia dir jugar-se la vida fent qualsevol vajanada de noi adolescent malcriat, ho faria.

La noia se'l mirava i amb els ulls entristits li deia sigues prudent, vigila, no ho facis, no corris, no te la juguis. Però ell no coneixia aquella paraula, i la vida ja l'havia fet prou desgraciat.

Va córrer i va guanyar aquella estúpida cursa, però no va poder assaborir la victòria, el següent revolt abans del punt de trobada on tots l'esperàvem, aclamant-lo, se li va endur la vida.

Comentaris

Txell ha dit…
Carme, quina llàstima que aquestes coses continuïn passant cada dia!
Masses vides...
Anònim ha dit…
La frase molt certa, ningú pot encomanar prudència. El que no la té a dins mai no en fa cap cas. I després ja no hi ha marxa enrera.
SHADOW ha dit…
Ostres, és un text verídic? Em sap molt greu. Les morts a la carretera continuen essent massa i tots hi estem exposats. Sempre és una llàstima però quan és algú jove i ple de vida, només deixa foscor en el cor dels seus. Molt trist. Ho he viscut fa poc temps d'aprop. Una abraçada, noia

Entrades populars d'aquest blog

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...

Colors