Passa al contingut principal

La guineu

Velles imatges que vaguen espantades pels records. Pols que rovella paraules del passat. Una veu que fa néixer paraules i obre una petita escletxa en aquell bagul que fa tant de temps que restava tancat amb pany i clau, protegit de les intempèries del temps.

La guineu. Qui podria oblidar la guineu. Arribava de nit, o al matí, o en qualsevol altre moment en que la cambra quedés tranquil·la i silenciosa. Deixava el seu rastre, com una petjada, com una senyal enfosquida de la seva presència que recriminava a un de nosaltres. Una mà negra. La mà negra que ens delatava com a malfactors davant la llei establerta. I alguna cosa ens havia desaparegut. Fruit del nostre descuit, de la nostra deixadesa, dels nostres oblits i pecats contra les normes comunitàries... La guineu s'enduia quelcom amb un significat especial i ens ho deixava ben clar. Sempre hi havia qui corria a amagar aquella mà negra, avergonyit, i qui mirava entre totes les seves pertenences, buscant quina era la joia que li havia desaperagut: la seva camiseta preferida? Una joguina? Un record adquirit? Un...?

I llavors arribava l'últim dia, tots envoltàvem un vell arbre que havia estat testimoni de tantes guineus com nens havien passat per allà. Tots ens miràvem els uns als altres, esporuguits. Era l'hora de la veritat, qui seria el primer? El moment no es podia allargar més, la guineu descobria la seva cara i tots temíem la seva reacció. Era el moment de lluitar per recuperar aquell bé tant preciat que havíem perdut per la nostra manca de responsabilitat; només havíem de fer allò que la guineu ens deia, passar una prova...

Comentaris

Unknown ha dit…
A mi la guineu sempre em posa a prova.Em persegueox tot sovint...petonets!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat