Passa al contingut principal

Comiat agredolç

Mai oblidarà l'olor a pluja que desprenien els carrers de Barcelona aquella tarda d'abril. Feia mesos que s'havia traslladat a la ciutat comtal, que havia iniciat la seva pròpia aventura: perduda entre els fums d'una gran ciutat, començava projectes universitaris i feia realitat els somnis de grans amors. Grans amors que semblaven desaparèixer entre les ombres dels rascacels, que s'alçaven estrepitants, fent-la sentir insignificant.

Aquella nit d'abril van sortir a sopar a fora. Al xino de la Gran Via. Passejaven sota la pluja que anunciava mals pressagis, omplien els silencis amb anècdotes del dia a dia, la tempesta s'acostava, el fred traspassava el seu vestit primaveral, el seu cor s'encongia.

Parets roses, fideus tres delícies, vi per fer oblidar. Les paraules no volien ser dites, volien ser foragitades, volien evitar que un conte de fades es trenqués per sempre més. El rellotge marcava els segons que queien com fulles arrossegades pel vent, sense arribar mai a la seva fi. En el seu tic tac es feia palpable el silenci, la remor dels cors trencats en mil bocins.

Arribaren, carregades de buidor, buides de tota esperança, sense color, grises, petites, amb veu baixa... Arribaren inesperades, perquè contra aquella sentència sense judici no hi havia apel·lació possible:

- He perdut la il·lusió.

Amb la veu trencada, no hi hagué resposta possible. Era impossible lluitar contra aquella batalla perduda que els havia separat per sempre més. Foren quatre paraules que acabaren amb les seves forces, devastaren el bosc sencer, els somnis, els projectes, les mirades perdudes, els somriures, les carícies, els petons a mig fer. No quedava esperança possible, no si no hi havia il·lusió.

Aquella nit feren l'amor per últim cop, amb aquell regust agredolç de la salsa del xinès, dels amors que moren i es deixen morir.

Comentaris

Anònim ha dit…
És trist perdre la il·lusió! Potser és el trencament més incomprensible per a tothom fins i tot per al mateix que ho està dient.
Unknown ha dit…
MMmmmmhh...Xino de la Gran Via, pèrdua d'il.lusió...quina mala combinació, que trist!Petonets
robelfu ha dit…
ostres que precios y que trist.
I jo que en aquest dia tant trist que estic mes tonta.
petons
Jesús M. Tibau ha dit…
La il.lusió i l'amor són motors que mouen la nostra vida, tot i que cal saber conduir en totes les circumstàncies.
Anònim ha dit…
La vida és, de vegades, un paper de vidre que tot s’ho menja. Fins i tot allò que semblava etern...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu