Passa al contingut principal

Blau contra blau

Buida, inexpressiva, freda, llunyana, implacable, inabarcable, perduda.

No hi podia veure res. Flotava davant d'ell, mirant-lo, blau contra blau en un oceà ple de colors. S'anclava en la seva mirada que la deixava sense alè, sense paraules, sense serenitat, sense buidor, falta de tota expressió coneguda.

Moments de Koh Tao

Comentaris

Super Coco ha dit…
En el mar, tan per sobre com per sota, tot es blau. Del blau mes net i clar al mes profund e intens. Pensa que el blau esta considerat el color de la angoixa i la depresio, pero també el de la serenitat i la calma. El mar es equilibri.Recorda tambe que el mar es com una dona; calent, humit i salat, alhora que fred, cluel i voluple. El mar es la vida, el mar es la mort, i com diu la canço. "Ets el mar, tu ets cel, que es besen cuan s'acosta l'infinit".
assumpta ha dit…
El mar i el seu efecte hipnòtic ! Ets sents tan petit ... i alhora t'hi trobes tan bé mirant-lo. És igual si està en calma com en mar brava ... no ens cal res més ... Amb la mirada perduda allà i les hores passant ...
No coneixia el bloc. M'agradat de trobar-te.
Una altra somiadora
Anònim ha dit…
...no hi ha altre color amb aquest poder...
David Montilla ha dit…
Duel de blaus, ara jo sé qui guanya... el blau amb sentiment, el blau expressiu, proper i aclaparador... el blau dels teus ulls.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu