Cada matí s'aixecava del llit i es preparava un esmorzar enriquidor. Necessitava forces per poder afrontar una classe de quasi trenta nois i noies en plena adolescència. I els pares! Aquells grans desconeguts que més que aliats semblaven els que subministraven les bales de la deseducació als seus propis fills; sempre n'hi havia algun que l'esperava a la porta de l'escola per exigir-li un aprovat al galipàndries del seu nen que tot ho sap excepte parlar i escriure amb correcció.
Ell havia nascut per a la ciència de la llengua. Per determinar els usos lingüístics a les diferents situacions segons els paràmetres antropològics i socials. Els usos metafòrics de les paraules, els ordres de la frase alterats per retransmetre un discurs concret i premeditat... allò era el que realment l'apassionava. La llengua, el poder de dominar-la, l'oratòria i l'èxit que aquest podia arribar a donar a un bon coneixedor de tots els seus secrets. Apassionant.
Desastrós era haver d'ensenyar a quatre o trenta dròpols quin era el subjecte i el predicat. Haver-los de recordar que les conjugacions tenen una raó de ser i haver-los de presentar dia a dia els seus grans enemics: els pronoms febles. I per més que fés ús de la seva ciència, no aconseguia fer-se sentir entre el xivarri hormonal d'aquella classe.
Aquell matí s'aixecà com de costum. Es vestí amb la camisa dels dilluns. Agafà el cotxe i l'aparcà al costat de l'institut. Entrà per la porta i es dirigí a la sala de professors. Va saludar als seus companys i va agafar els llibres i l'examen sorpresa que havia preparat a aquella classe; de ben sabut era que tots suspendrien, potser així aprendrien la lliçó i es prendrien les seves classes amb més seriositat.
Amb un somriure mig dibuixat, entrà a la classe i es sorprengué de veure'ls tots asseguts i en silenci, esperant-lo. Deixà les coses sobre la seva taula, es treié l'americana i es fixà en una frase escrita a la pissarra:
Una cosa és saber, i un altra saber ensenyar (Ciceró)
La seva cara es tornà entre pàl·lida i roja de l'ira que s'encencia dins seu. El seu somriure es glaçà. Potser avui l'alliçonat era ell.
Ell havia nascut per a la ciència de la llengua. Per determinar els usos lingüístics a les diferents situacions segons els paràmetres antropològics i socials. Els usos metafòrics de les paraules, els ordres de la frase alterats per retransmetre un discurs concret i premeditat... allò era el que realment l'apassionava. La llengua, el poder de dominar-la, l'oratòria i l'èxit que aquest podia arribar a donar a un bon coneixedor de tots els seus secrets. Apassionant.
Desastrós era haver d'ensenyar a quatre o trenta dròpols quin era el subjecte i el predicat. Haver-los de recordar que les conjugacions tenen una raó de ser i haver-los de presentar dia a dia els seus grans enemics: els pronoms febles. I per més que fés ús de la seva ciència, no aconseguia fer-se sentir entre el xivarri hormonal d'aquella classe.
Aquell matí s'aixecà com de costum. Es vestí amb la camisa dels dilluns. Agafà el cotxe i l'aparcà al costat de l'institut. Entrà per la porta i es dirigí a la sala de professors. Va saludar als seus companys i va agafar els llibres i l'examen sorpresa que havia preparat a aquella classe; de ben sabut era que tots suspendrien, potser així aprendrien la lliçó i es prendrien les seves classes amb més seriositat.
Amb un somriure mig dibuixat, entrà a la classe i es sorprengué de veure'ls tots asseguts i en silenci, esperant-lo. Deixà les coses sobre la seva taula, es treié l'americana i es fixà en una frase escrita a la pissarra:
Una cosa és saber, i un altra saber ensenyar (Ciceró)
La seva cara es tornà entre pàl·lida i roja de l'ira que s'encencia dins seu. El seu somriure es glaçà. Potser avui l'alliçonat era ell.
Comentaris