07 de març 2008

Va de fotos...

Certament tenia un deute. Un deute a pagar des del mes de gener. I ara que el fred m'ha deixat a casa, amb el nas tapat, una febrada reprimida, una tos inseperable i alienígenes que creixen dins meu, he decidi obrir aquell vell bagul metàl·lic i recuperar un passat en imatges.

Retrobar-me amb la mirada innocent d'aquella nena espantada que mirava de puntetes per la finestra, intentant veure quin món l'esperaria quan es fes gran.

***

Retrat de família


Foto de família



Era la petita de quatre germans, i si potser no m'agradava mirar la càmera, ho he de reconèixer, fer "l'indio" sempre m'ha agradat!


Disfressada d'índia


Ara que venen temps de mones, recordo aquells llapissos de colors, els ninos de "David el gnomo" i totes les altres sorpreses de la mona:


La mona!


I els que no podré oblidar mai. Aquells conillets que teníem de mascota i la dèria dels grans per veure'ls als fogons... Ni la meva germana ni jo, vam assistir a aquell àpat, on el dinar se servia a base de conill a la cassola.


Amb els conills de mascota

El que sí que era com una mena de festa era anar al Water World... Móns de tobogans i de piscines, móns de córrer amunt i avall, la piscina d'onades, les serps de colors, els...

Al Water World


I aquells estius a la platja, i aquelles velles amistats que després em venien a veure a casa. Records d'infància que queden immortalitzats en imatges brutes de pols.

A Cala Llevadó de visita



La Neus de l'escala, la seva germana i en Jaimito


I ens anem fent grans. El temps passa i seguim somiant en trens i en vides diferents:

Des de sempre, anant en tren


***

Gatot, no me n'havia pas oblidat de tu ni del teu mem. És un dels millors que he vist, certament.

Ssshht, algú sembla que pica a la porta. És una nena, que ve amb quatre fustes a construir la casa de nines que no va tenir mai. Vol que l'ajudi...

Algú vol continuar amb el mem? Si fos per mi, m'agradaria conèixer el nen que amaga l'Àlex, el científic somiador d'en Xexu quan era petit i la princeseta que devia ser la Shadow i que d'aquí a poc tornarà a ser amb nosaltres!

10 comentaris:

Alex ha dit...

Fantàstic Carme...
Seure una estoneta amb el nen que érem i recordar junts mil anècdotes és un dels millors exercicis que es pot fer.
Per descomptat, accepto encantat l'encàrrec. Bén aviat, als vostres monitors l'aprenent de Peter Pan...

iruNa ha dit...

Ooohh... que tendre!! M'encanta obrir aquest vaguls i mirar fotos antigues. Són molt xules, però el més important no és el que nosaltres les veiem sinó totes les experiències i vivències que et recorden a tu, la protagonista de cada una d'elles.
una abraçada!
espero que et trobis millor!!

Queralbs ha dit...

Idò mira, a més de somniadora, preciosa!

XeXu ha dit...

M'ha agradat molt anar veient fotos antigues dels blogaires que segueixo. Però em temo que no seguiré aquest meme, ja que no en solc seguir, però a més, no m'agrada penjar fotos meves ni de quan era un nap buf. Però gràcies per pensar en mi, i molt guapes les teves fotos.

SHADOW ha dit...

Hola noia!
Quines fotos més maques! A mi en principi em fa un no sé què penjar fotos meves al bloc per allò que mai saps qui hi pot anar a parar i hi ha CERTA/-ES persona/-es que no voldria per res del món que hi aterressin. De totes maneres, com que m'ha fet il·lusió que pensis en mi, quan solucioni un problema tècnic amb l'escàner, miraré de penjar-ne almenys una... Un petó

Ignacio ha dit...

aix, quasi em fas plorar, fent-me recordar a mi mateix fent lo mateix...

només que jo, el que criava, eren coloms

Malka ha dit...

M'encanta cada foto, cada comentari que hi fas... A més, m'enrecordava d'elles perquè ja les havia vist fa anys.

Núria ha dit...

Que guapa! És divertit mirar fotos antigues i recordar aquells "moments" immortalitzats.

Pep ha dit...

Fa molts dies que tenia ganes d’expressar uns sentiments que se’m resisteixen. Jo com sempre tant fred (o aquesta es la meva impressió) també en tinc de sentiments. Desde fa uns anys quan va morir el meu avi va ser com una estocada, escolto cançons que em fan plorar. Recentment he estat pare (això de recentment són 4 anys) aquest fet encara m’ha estovat més (encara que estigui tot el dia cridant).
L’estocada final ha estat la mort del meu pare, aquell home que ens havíem barallat tantes vegades en l’adolescència i que em semblava que no el trobaria a faltar (i fins i tot havia arribat a dir que quan no hi fos no crec que plores per ell), doncs com n’anava d’equivocat.
Avui estava escoltant “Lax” i em notava com algunes llàgrimes canvien per la galta, a més, el meu petit ha fet un dels seus comentaris tendres que et deixen KO. I finalment he anat al blog de la meva germana, una somniadora, i m’he decidit a escriure unes quantes paraules al veure les fotos de la “family”. (Per cert un comentari del meu petit: “ Papa pq sembles una nena”). Amb aquest comentari vull acabar aquestes paraules de desfogamenta, i no vull deixar-me esmentar la meva parella (que encara no ser com aguanta tota la meva mala llet).
D’un Germà , amic, pare, i parella. Pq veieu que algunes vegades també soc humà.

Pep

Gatot ha dit...

gràcies carme.

aquests dies estic una mica... amunt i avall. Ara vinc de la feina i vaig a dormir i he fet una repassadeta ràpida. T'he de repassar una mica més amb temps... a partir de dimarts, segurament!

petons i llepades memeres!

comparteix amb...