30 de març 2008

Hipocresia

Deia que havia de millorar la seva relació amb els altres. Sobretot amb aquell company de feina que tant s'interposava en el seu camí, sense donar raó de res a ningú, com una màquina que destrossa tota primavera sense deixar escapar les papallones, sense escoltar les altres veus que s'alçaven al seu camí.

Va decidir creure en la hipocresia. No s'hi havia de portar bé. No havia de ser el seu amic. Per sort, ella podia decidir quins serien els companys de la seva vida, i podia donar el dret i el deure a qui ella creiés convenient. Però no per això havia d'oblidar que seguien treballant junts dia a dia, i que havia d'aguantar els seus projectes, les seves tonteries i les seves il·lusions estúpides sense base sòlida on aixecar-se. Així que va decidir creure en la hipocresia, un bon dia, què tal i el millor dels seus somriures. I si havien de treballar junts, intentaria al màxim col·laborar, amb el somriure hipòcrita als llavis, però sobretot, intentaria que la feina sortís endavant.

Un bon dia, però, el seu cap la va alliçonar de mala manera. Com ho portes? He decidit que a vegades val la pena ser un xic hipòcrita, mantenir les aparences i les bones relacions... La seva resposta em deixà gelada: I no has pensat en la bona intenció d'aquesta persona?

Vaig deixar de creure en la hipocresia i vaig tornar a creure en les persones.

(Encara que sempre quedarà un tros del costat obscur que em farà sortir un somriure maliciós al veure'm on sóc ara i a l'imaginar-me la seva cara al saber-ho...)

comparteix amb...