Ahir vaig somiar en tu.
Vaig somiar que em feia por anar-te a veure i mirar com el teu cos restava quiet i demacrat en aquell llit d'hospital. Temia que si et veia així tot el meu món s'ensorraria, i preferia recordar-te tal i com un dia vas ser. Però no podia negar la realitat, i que el teu dèbil somriure necessitava veure els ulls de la seva petita, sentir la seva veu, ni que fos trencada pel dolor.
I el meu somni comença amb la descripció d'un cos que ja no et pertanyia, prim, massa prim. Però t'alçares d'aquell llit com mogut per les cordes d'un titella, mogudes potser només per la meva voluntat. T'aixecares i, tot i el teu estat, vingueres amb mi. Sortírem d'aquell hospital fosc i trist i fugirem per camins inhòspits, intentant trobar una altra realitat on puguessis viure-hi millor.
Era fosc, la nit es menjava les llums de la tarda i deixava pas als fanals artificials que glaçaven els somriures. Anàvem amb el meu cotxe, cap a casa meva. Volies veure-la. A mitja carretera ens vam trobar amb una mena d'accident i un home que cremava viu i semblava contagiar les seves flames a tothom qui se li acostés; no podíem continuar amb el cotxe, i al sortir el meu jersei també s'incendiava. Només pensava en tu, en la teva seguretat, i vaig aconseguir apagar aquelles flames creixents que volien consumir-me. De la mà et vaig portar cap al bosc, havíem de seguir endavant, havies de veure la casa, que potser et tornaria la calma que tant necessitaves.
Finalment vam arribar-hi. Era fosc, la lluna no il·luminava massa els camins del jardí, però tu veies totes les flors, tots els arbres i t'hi acostaves, volent-los cuidar. Com quan cuidaves les plantes de la terrassa de casa, fa tants anys. Els teus braços, les teves mans, les teves fines cames se seguien movent, moviments estranys, provocats per una voluntat de viure que era capaç de moure mars i muntanyes.
Em vares preguntar per la mare. La mare ha de venir d'aquí poc, et vaig dir. Però no dorm? Tenies la sensació que havia d'estar en un somni etern, i el somriure se't va il·luminar quan vas saber que no, que també cuidava les flors tal i com ho vas fer tu en el seu dia.
Es va fer tard i havíem de tornar a aquella cambra de llum tènue i artificial. No sé com, ja hi tornàvem a ser. Tornaves a estar estirat en aquell llit, presó de la teva vitalitat. L'home encès venia ara cap a nosaltres, volia probar d'encendre't i veure com cremaves. Jo només cridava, barrant-li el pas, plorant... M'havies dit que volies tornar a casa amb mi, veure la mare i cuidar el jardí. I ell volia cremar-te viu. Semblava que les flames t'estaven a punt d'atrapar...
Segurament va ser aquella angoixa el que em va despertar. Només recordo el meu neguit i la calma que el teu somriure, davant d'aquell jardí que t'obria les portes, desprenia.
Vaig somiar que em feia por anar-te a veure i mirar com el teu cos restava quiet i demacrat en aquell llit d'hospital. Temia que si et veia així tot el meu món s'ensorraria, i preferia recordar-te tal i com un dia vas ser. Però no podia negar la realitat, i que el teu dèbil somriure necessitava veure els ulls de la seva petita, sentir la seva veu, ni que fos trencada pel dolor.
I el meu somni comença amb la descripció d'un cos que ja no et pertanyia, prim, massa prim. Però t'alçares d'aquell llit com mogut per les cordes d'un titella, mogudes potser només per la meva voluntat. T'aixecares i, tot i el teu estat, vingueres amb mi. Sortírem d'aquell hospital fosc i trist i fugirem per camins inhòspits, intentant trobar una altra realitat on puguessis viure-hi millor.
Era fosc, la nit es menjava les llums de la tarda i deixava pas als fanals artificials que glaçaven els somriures. Anàvem amb el meu cotxe, cap a casa meva. Volies veure-la. A mitja carretera ens vam trobar amb una mena d'accident i un home que cremava viu i semblava contagiar les seves flames a tothom qui se li acostés; no podíem continuar amb el cotxe, i al sortir el meu jersei també s'incendiava. Només pensava en tu, en la teva seguretat, i vaig aconseguir apagar aquelles flames creixents que volien consumir-me. De la mà et vaig portar cap al bosc, havíem de seguir endavant, havies de veure la casa, que potser et tornaria la calma que tant necessitaves.
Finalment vam arribar-hi. Era fosc, la lluna no il·luminava massa els camins del jardí, però tu veies totes les flors, tots els arbres i t'hi acostaves, volent-los cuidar. Com quan cuidaves les plantes de la terrassa de casa, fa tants anys. Els teus braços, les teves mans, les teves fines cames se seguien movent, moviments estranys, provocats per una voluntat de viure que era capaç de moure mars i muntanyes.
Em vares preguntar per la mare. La mare ha de venir d'aquí poc, et vaig dir. Però no dorm? Tenies la sensació que havia d'estar en un somni etern, i el somriure se't va il·luminar quan vas saber que no, que també cuidava les flors tal i com ho vas fer tu en el seu dia.
Es va fer tard i havíem de tornar a aquella cambra de llum tènue i artificial. No sé com, ja hi tornàvem a ser. Tornaves a estar estirat en aquell llit, presó de la teva vitalitat. L'home encès venia ara cap a nosaltres, volia probar d'encendre't i veure com cremaves. Jo només cridava, barrant-li el pas, plorant... M'havies dit que volies tornar a casa amb mi, veure la mare i cuidar el jardí. I ell volia cremar-te viu. Semblava que les flames t'estaven a punt d'atrapar...
Segurament va ser aquella angoixa el que em va despertar. Només recordo el meu neguit i la calma que el teu somriure, davant d'aquell jardí que t'obria les portes, desprenia.
Comentaris
Només esper que només fos un somni..d'aquells que no tenen res a veure amb la realitat.
Salut ànims i molta força.