Era al tren quan has passat davant meu. Vaga imatge d'un passat dolorós, records difuminats de "tal dia farà un any", records que es claven en ferides sagnants que semblaven començar a cicratitzar. I ha fet un any, ja ha passat un any des de l'últim dia del pare en que et vaig felicitar.
Aleshores tan sols era una úlcera al taló d'aquil·les, una ferida que et martiritzava i que ningú es prenia seriosament. Cures amunt, cures avall, ara antibiòtic, demà algun calmant, i tu t'anaves deteriorant, envellint a cada instant, vivint en la creença que acabaries com el teu cosí. La mare ja n'estava tipa, havíeu demanat hora per l'especialista, però aquest país ja sabem com funciona, i l'hora demanada a finals de febrer te la donaren per finals de maig, pel 25. Però el dolor, amic inseperable dels teus últims anys, no t'abandonava, se't menjava el somriure, la il·lusió, les ganes de viure, de tornar-ho a intentar, i t'espantava. M'espantava tant...
I avui fa un any érem a urgències, intentant provocar que algun metge et mirés aquell taló, feblesa del gran heroi. Vaig voler ser-hi, vaig voler acompanyar-vos. Els últims mesos no havia estat gaire al teu costat, la mare m'ho deia, dolguda i ferida. I aquell dia (que tant sovint havia oblidat altres anys) volia passar-lo amb tu i si havia de ser a la sala d'urgències d'un hospital on ningú ens feia cas, quin millor lloc i moment podia existir per estar al teu costat?
Vam tornar a casa igual que com havíem arribat. L'esperança era massa forta i em convencia que únicament es necessitava que t'anessin curant i vigilant la ferida, que si allò anava desapareixent ja tot hauria passat i un altre cop sortiries victoriós d'aquesta lluita constant en que s'havia convertit la teva rutina. Però avui, quan veig un home que camina amb una sola cama i unes crosses, quan veig un home que es deixa dur per una cadira de rodes, sento una punxada de dolor i d'enveja. Perquè fins i tot en l'últim moment no em resignava a perdre l'esperança, mentre la vida se t'escapava de les mans en un llit d'hospital. Sense cama, sense veu, sense gaudir d'un bon àpat, sense poder-te moure d'aquella presó.
I avui fa un any que et vam dur a urgències. Avui fa un any que em deies atemorit que t'haurien de tallar la cama i jo et deia que exageraves...
I avui ja no hi ets.
Aleshores tan sols era una úlcera al taló d'aquil·les, una ferida que et martiritzava i que ningú es prenia seriosament. Cures amunt, cures avall, ara antibiòtic, demà algun calmant, i tu t'anaves deteriorant, envellint a cada instant, vivint en la creença que acabaries com el teu cosí. La mare ja n'estava tipa, havíeu demanat hora per l'especialista, però aquest país ja sabem com funciona, i l'hora demanada a finals de febrer te la donaren per finals de maig, pel 25. Però el dolor, amic inseperable dels teus últims anys, no t'abandonava, se't menjava el somriure, la il·lusió, les ganes de viure, de tornar-ho a intentar, i t'espantava. M'espantava tant...
I avui fa un any érem a urgències, intentant provocar que algun metge et mirés aquell taló, feblesa del gran heroi. Vaig voler ser-hi, vaig voler acompanyar-vos. Els últims mesos no havia estat gaire al teu costat, la mare m'ho deia, dolguda i ferida. I aquell dia (que tant sovint havia oblidat altres anys) volia passar-lo amb tu i si havia de ser a la sala d'urgències d'un hospital on ningú ens feia cas, quin millor lloc i moment podia existir per estar al teu costat?
Vam tornar a casa igual que com havíem arribat. L'esperança era massa forta i em convencia que únicament es necessitava que t'anessin curant i vigilant la ferida, que si allò anava desapareixent ja tot hauria passat i un altre cop sortiries victoriós d'aquesta lluita constant en que s'havia convertit la teva rutina. Però avui, quan veig un home que camina amb una sola cama i unes crosses, quan veig un home que es deixa dur per una cadira de rodes, sento una punxada de dolor i d'enveja. Perquè fins i tot en l'últim moment no em resignava a perdre l'esperança, mentre la vida se t'escapava de les mans en un llit d'hospital. Sense cama, sense veu, sense gaudir d'un bon àpat, sense poder-te moure d'aquella presó.
I avui fa un any que et vam dur a urgències. Avui fa un any que em deies atemorit que t'haurien de tallar la cama i jo et deia que exageraves...
I avui ja no hi ets.
Comentaris
Una abraçada ben forta!
En tot cas, intenta que siguin el més macos que et sigui possible.
Que és com et voldria veure, amb un somriure.
Una abraçada.
Una abraçada
El meu pare va morir fa quatre mesos i no saps com el trobo a faltar , i però en aquestes dates.
és un glop molt dur que no volguessis que arribés mai.
m'has emocionat molt, encara ho tinc tan present.
un petonàs guapa