Passa al contingut principal

Dies senyalats

Era al tren quan has passat davant meu. Vaga imatge d'un passat dolorós, records difuminats de "tal dia farà un any", records que es claven en ferides sagnants que semblaven començar a cicratitzar. I ha fet un any, ja ha passat un any des de l'últim dia del pare en que et vaig felicitar.

Aleshores tan sols era una úlcera al taló d'aquil·les, una ferida que et martiritzava i que ningú es prenia seriosament. Cures amunt, cures avall, ara antibiòtic, demà algun calmant, i tu t'anaves deteriorant, envellint a cada instant, vivint en la creença que acabaries com el teu cosí. La mare ja n'estava tipa, havíeu demanat hora per l'especialista, però aquest país ja sabem com funciona, i l'hora demanada a finals de febrer te la donaren per finals de maig, pel 25. Però el dolor, amic inseperable dels teus últims anys, no t'abandonava, se't menjava el somriure, la il·lusió, les ganes de viure, de tornar-ho a intentar, i t'espantava. M'espantava tant...

I avui fa un any érem a urgències, intentant provocar que algun metge et mirés aquell taló, feblesa del gran heroi. Vaig voler ser-hi, vaig voler acompanyar-vos. Els últims mesos no havia estat gaire al teu costat, la mare m'ho deia, dolguda i ferida. I aquell dia (que tant sovint havia oblidat altres anys) volia passar-lo amb tu i si havia de ser a la sala d'urgències d'un hospital on ningú ens feia cas, quin millor lloc i moment podia existir per estar al teu costat?

Vam tornar a casa igual que com havíem arribat. L'esperança era massa forta i em convencia que únicament es necessitava que t'anessin curant i vigilant la ferida, que si allò anava desapareixent ja tot hauria passat i un altre cop sortiries victoriós d'aquesta lluita constant en que s'havia convertit la teva rutina. Però avui, quan veig un home que camina amb una sola cama i unes crosses, quan veig un home que es deixa dur per una cadira de rodes, sento una punxada de dolor i d'enveja. Perquè fins i tot en l'últim moment no em resignava a perdre l'esperança, mentre la vida se t'escapava de les mans en un llit d'hospital. Sense cama, sense veu, sense gaudir d'un bon àpat, sense poder-te moure d'aquella presó.

I avui fa un any que et vam dur a urgències. Avui fa un any que em deies atemorit que t'haurien de tallar la cama i jo et deia que exageraves...

I avui ja no hi ets.

Comentaris

Anònim ha dit…
Ostres, Carme! Buf! Com m'has deixat! El meu pare es va morir arran d'una operació quirúrgica. Un bypass a la cama. En un inici el que ens feia por és que li haguessin de tallar la cama. El seu cor estava massa malament per aguantar una operació. Primer, semblava que se'n sortiria, però no va ser així. També, el vaig acompanyar a urgències. Qui m'havia de dir aquell que ja no sortiria d'aquell hospital? Perdona, és que al llegir el teu post, m'he quedat! Molts ànims!
Anònim ha dit…
llegint això nomès puc plorar d'emoció. De veure com una filla pot estimar tant al seu pare. De com la vida de vegades pot ser tan injusta...

Una abraçada ben forta!
SHADOW ha dit…
Molts ànims, Carme! Vaig viure el mateix amb un tiet que estimava molt i també el vaig acabar perdent massa aviat. Cuida't molt i pensar en ell li seguirà donant una espurna de vida. Un petó, guapa
Anònim ha dit…
Buf...Moments plens d'emoció.
En tot cas, intenta que siguin el més macos que et sigui possible.
Que és com et voldria veure, amb un somriure.

Una abraçada.
Jesús M. Tibau ha dit…
Però d'alguna manera sí que hi ñes, perquè tu el recordes, perquè en parles, perquè jo, tot i la distància i en certa forma, avui l'he conegut.
Una abraçada
RY ha dit…
El teu pare perviu en la memòria dels qui vau gaudir amb la seva presència. Som el que som gràcies als qui ens han precedit que ens van donar la vida, ens van ensenyar una llengua i una determinada mirada del món. Ara, quan ets mare o pare, valores molt més tot allò que et van ensenyar i que el teu fill haurà d'aprendre observant que fan els seus pares. I el teu tindrà la sort que et podrà llegir en aquestes històries tan humanes que escrius.
robelfu ha dit…
t'entenc perfectament .
El meu pare va morir fa quatre mesos i no saps com el trobo a faltar , i però en aquestes dates.
és un glop molt dur que no volguessis que arribés mai.
m'has emocionat molt, encara ho tinc tan present.
un petonàs guapa

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu