02 de març 2008

Mestre de professió

Cada matí s'aixecava del llit i es preparava un esmorzar enriquidor. Necessitava forces per poder afrontar una classe de quasi trenta nois i noies en plena adolescència. I els pares! Aquells grans desconeguts que més que aliats semblaven els que subministraven les bales de la deseducació als seus propis fills; sempre n'hi havia algun que l'esperava a la porta de l'escola per exigir-li un aprovat al galipàndries del seu nen que tot ho sap excepte parlar i escriure amb correcció.

Ell havia nascut per a la ciència de la llengua. Per determinar els usos lingüístics a les diferents situacions segons els paràmetres antropològics i socials. Els usos metafòrics de les paraules, els ordres de la frase alterats per retransmetre un discurs concret i premeditat... allò era el que realment l'apassionava. La llengua, el poder de dominar-la, l'oratòria i l'èxit que aquest podia arribar a donar a un bon coneixedor de tots els seus secrets. Apassionant.

Desastrós era haver d'ensenyar a quatre o trenta dròpols quin era el subjecte i el predicat. Haver-los de recordar que les conjugacions tenen una raó de ser i haver-los de presentar dia a dia els seus grans enemics: els pronoms febles. I per més que fés ús de la seva ciència, no aconseguia fer-se sentir entre el xivarri hormonal d'aquella classe.

Aquell matí s'aixecà com de costum. Es vestí amb la camisa dels dilluns. Agafà el cotxe i l'aparcà al costat de l'institut. Entrà per la porta i es dirigí a la sala de professors. Va saludar als seus companys i va agafar els llibres i l'examen sorpresa que havia preparat a aquella classe; de ben sabut era que tots suspendrien, potser així aprendrien la lliçó i es prendrien les seves classes amb més seriositat.

Amb un somriure mig dibuixat, entrà a la classe i es sorprengué de veure'ls tots asseguts i en silenci, esperant-lo. Deixà les coses sobre la seva taula, es treié l'americana i es fixà en una frase escrita a la pissarra:

Una cosa és saber, i un altra saber ensenyar (Ciceró)

La seva cara es tornà entre pàl·lida i roja de l'ira que s'encencia dins seu. El seu somriure es glaçà. Potser avui l'alliçonat era ell.

4 comentaris:

Núria ha dit...

Si els alumnes havien arribat a escriure aquesta frase a la pissarra, ben segur que la principal lliçó se l'emportà el profe. Tot i que s'ha de tenir moooooooolta moral per entrar en algunes aules cada dia i intentar ensenyar el "subjecte i el predicat" a adolescents que no en volen saber res. Un bon escrit.

RY ha dit...

A França volen tancar un web que han obert els alumnes per puntuar d'1 a 20 als seus professors amb determinats criteris. ;)

robelfu ha dit...

Potser hi han mestres en falta de vocació. Qui realment estima la seva professió, la farà amb ganes i passió. L'entusiasme és contagiós, per tant els alumnes solen sentir-se entusiasmats també.Tambe Hi ha realitats i realitats. hi han mestres que el hi ha tocat treballar en escoles cuyas realitats socials superen la capacitat de control a l'aula, en aquest cas es millor optar pel canvi. No tots els professors estem fets per assistir psicologicamente als alumnes. Cal acceptar les limitacions

josepmanel ha dit...

Potser la primera vegada cal que t’ho escriguen a la pissarra. A partir d’aqueix moment, com si s’hagués conjurat alguna mena de sortilegi, tot el que passarà a l’espai de l’aula t’alliçonarà de per vida. Afortunadament...

comparteix amb...