Passa al contingut principal

Regals

En els darrers dies, que digui setmanes, perdoneu-me mesos, és a dir, des que vaig tornar de la baixa d'apendicitis a la vida real, coincidint amb el naixament d'aquest bloc, vaig molt atrafegada. El món gira al meu voltant a una velocitat que sóc incapaç de seguir i sembla que plogui una mena de felicitat carregada de noves emocions. I jo que crido: espereu-me! Que ja arribo!

I de sobte em trobo que dos blocaires em fan un nou regal. Res a veure amb agendes i noves oportunitats laborals, com els últims que estant arribant... Un regal d'aquells que t'emocionen, que et fan somriure i et pugen l'autoestima (vigileu vigileu, que ara no hi ha qui la baixi jeje), un regal d'aquells que, com els comentaris de tots aquells que passeu per aquest món de somnis, fan que aquest petit projecte s'inundi d'un sentit especial.

I és que en Barbollaire (fotògraf i poeta de professió passional) i la Iruna (somiadora sensible que ens fa viatjar rere els seus batecs) m'han premiat!



I si toca la meva... serà difícil. Decidir. Decidir qui ens fa somiar amb les seves idees, opinions i mirades somiatruites, qui mostra les seves realitats i tota la seva riquesa d'una manera totalment altruïsta, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir. Seria millor escollir qui no, o potser tampoc...

I els somiadors són:

La Montserrat, del "Diari de la meva escola". Per comptartir amb tots nosaltres els bons moments, les anècdotes dels més petits, els misteris dels infants.

A una Lingüista Elitista, pel gran bloc "Do de Llengua" i la seva solidaritat amb una llengua que és la nostra i que en alguns moments maltractem sense ni adonar-nos-en!

A l'Eva i la Míriam de "Putas y princesas" per mostrar-nos paraules, escenes, moments, la seva manera de veure el món i les relacions.

A la "Marina Martori" per demostrar que no només les paraules poden ser solidàries, sinò també els actes... Sempre recordaré en Mahmood... I ell sempre et recordarà a tu!

A l'Àlex, que amb "Your latest tick" ens deixa melodies, moments, reflexions, imatges i aquells diàlegs que ens fan somriure o pesnar.

A Jo Mateix, per la seva "Safata de xiuxiueigs" on la solidaritat en tots els sentits cobra vida, solidaritat amb nosaltres mateixos i amb tot el món que ens envolta!

I l'últim o primer o segon o tercer premi serà "mancomunat", no seran persones sinó projectes, iniciatives d'aquelles que ens fan compartir, somiar, viure, somriure, imaginar, viatjar... I en seran dues:

Les Històries Veïnals
i
el que acaba de veure la llum del dia: Personatges itinerants.

Comentaris

Montserrat ha dit…
Ohhhh Carme!!! quina il·lusió!!! Què "mega-guai" que diuen els nens!!!
Aquests detalls són els que fan que continuem treballant, escrivint, explicant, emocionar-nos, compartint... plens d'esperança i il·lusió.
Moltes gràcies i que tinguis un Feliç i meravellós Any Nou!!!
Un petó.
Asies maca! És ben bé que això de la blogosfera és una manera de ser ben curiosa, hi som sense ser-hi o no hi som siguent-hi. En qualsevol cas és una bona manera de tenir cura del món, dels altres i d'un mateix, "sin que se note el cuidado". Felicitats, que aquest estat d'ànim que llueixes continuïs compartin-lo, i Bon solstici d'hivern, encara que ens hàgim de posar els guants i les bufandes!
Anònim ha dit…
Moltes gràcies Carme!
La veritat el premi me'l doneu cada cop que entreu al meu blog. Com que avuí en dia el temps és or, cada cop que em dediqueu una miqueta del vostre temps, és com si em regaleu un bocinet d'or...
I sobre el meu blog...doncs només tracto de escriure el més simple possible sobre coses senzilles...els sentiments.

Gràcies de nou!
Striper ha dit…
Uns premis molt ben donats si!!!1
mossèn ha dit…
vaja ... ja han passat els reis ??? ... felicitats ... salut
Carme Rosanas ha dit…
Els personatges itinerants, agraïts pel teu suport. Espero que la inicaitiva sigui digna d'aquest premis. Encara tot just aprenem a ser un blog.

El penjarem, el penjarem

Una abraçada

Carme
Putas y Princesas ha dit…
moltissimes gràcies Carme!!!!!! ets tan dolça i simple en les teves paraules que encises a qualsevol. petons de princesa i segueix aixi, enamorant-nos a tots.
una lingüista ha dit…
T'estic molt agraïda! Gràcies del regal! Una abraçada forta! ;-)
Ignacio ha dit…
com diu la carme, gràcies des dels personatges itinerants!!

a veure si a partir del febrer, quan probablement tornem a obrir l'entrada, t'hi apuntes!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat