Passa al contingut principal

Timidesa

Seu al seu costat. Els escolta i es queda en un segon terme. Incapaç de participar en la conversa, s'allunya dins seu fins tancar-se amb pany i clau al fons del mar.

Podria ser l'idioma, a vegades li costa entendre'ls, li costa expressar-se, potser aquest és el motiu del bloqueig, o potser és només l'excusa per la seva pròpia inseguretat.

L'instructor un dia els va dir, no penseu, quan esteu a sota l'agua, senzillament relaxeu-vos i gaudiu, no penseu; les dones moltes vegades li doneu mil voltes a les coses i formuleu masses frases que comencen amb un "i si...". No penseu, relaxeu-vos i gaudiu. Un tòpic? Pot ser. Però a vegades m'agradaria deixar de pensar.

Moments de Koh Tao
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Jesús M. Tibau ha dit…
jo dins a l'aigua sempre estinc amb certa tensió; no me'n fio del tot
7 d’octubre del 2008, a les 12:20
robelfu ha dit…
Viure la vida,
sentir-la a cada pas
assaborir l'amor
deixar de pensar tant.
Un petonàs
7 d’octubre del 2008, a les 14:23
yuna ha dit…
M'hi acabo de sentir profundament identificada... també m'agradaria deixar de pensar en molts moments. I simplement, viure :)

petó!!
7 d’octubre del 2008, a les 15:29
Unknown ha dit…
Ja xerrarem, tinc moltes ganes de que ho fem, però haurà de ser al vespre, a partir de les 8.30 o així. Et va bé? truca'm plis!Estic farta d'questa ciutat anclada a la postguerra.
7 d’octubre del 2008, a les 23:07
-- ha dit…
La veritat és que la quietud de l'aigua ajuda a relaxar-se, ara m'has recordat que bonic queda el mar a l'hivern a Mallorca, fora de calor ni humitat extrema... sembla oli...
8 d’octubre del 2008, a les 5:12
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a
3 comentaris
Més informació

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat
Publica un comentari a l'entrada
Més informació