Passa al contingut principal

Lectures que et transporten...

"El patio de luces"

No era más que un rectángulo de 15 metros por 12 metros, pero la vida y el trasiego que soportaba era comparable a la rambla de la ciudad.

Los cordelajes. Los desagües de aguas pluviales del terrado. La canalización del gas que alimentaba las cocinas y calderas del edificio; los olores la comida, unidos a los humos de la fritanga de la vecina del 2º 3ª, que ahumaba la ropa del tercer, cuarto y quinto piso. El traqueteo de las lavadoras repicando con su tambor de hojalata, y los canarios del 5º 3ª que trinaban cuando los rayos de sol se colaban por la techumbre de uralita verde.

(...)

Paraules que et condueixen al magnífic univers d'una realitat tranquil·la i propera. Paraules que et condueixen olors, colors, miratges, somriures davant de l'avi mirant el tanga o la prostituta... Seguiu llegint. Un bon somiador descobert entre relats i poemes.

Radiografías Neuronales

De ben segur, recomanat!

Comentaris

Super Coco ha dit…
Que bonito,

Recuerdos de una vida pasada, cuando todos nos juntavamos a ver la tele en casa del unico vecino que tenia, jugavamos al balón en la calle y espiavamos a la fresca de la vecina, que alguna vez se le veia una puntilla del brasier.

¿Aùn queda alguna luz que penetre en la urdimbre de penumbra de la vida consumista?
Unknown ha dit…
Holaaaaaaaaaaaa!Què tal? M'he canviat el nom però segueixo sent jo! Sembla que he ressucitat! Isadora? Sí, la Duncan. Una dona que va revolucionar el món de la dansa. Realment preciós tot el què escriu el noi dels raigs X. Em pregunto com es diu, igual que el SuperCoco. Hasta aquí puedo leer! Bon cap de setmana!
Doctor ha dit…
Moltes gràcies somiadora, tot un honor sortir relatat en el teu bloc.
Anònim ha dit…
...un molt bon text, si senyor...
...a vegades, la vida et posa per davant petites joies que, per bén amagades, corren el perill de quedar ocultes per sempre...
...per sort, el destí de les persones, juganer com és, finalment ens porta al lloc i moment adequat per treure el nostre talent...

Kisses!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu