Salta al contingut principal

A la carretera

Conduia tranquil·la, escoltant una veu que li contava versos, lleugeres melodies per un bon inici de dia. Ningú no havia canviat encara el decorat nocturn i els fanals del seu cotxe il·luminaven el camí. Tenia una cua de fons i un company, primer de carretera, del qual preferia mantenir-se a una distància prudent, seguint les normes de la vella escola de civisme.
De sobte la victòria de ser el primer el va trastocar. Semblava que havia perdut completament el control, envaïa el carril contrari, sense la intenció de disminuir. El del camp contrari frenava, li feia llums, però ell no responia, s'hi encarava, fins quedar ambós frenats a un mil·límetre l'un de l'altre. Finalment la víctima de l'espectacle fugia despavorida de tal bogeria, i el protagonista de la història arrancava de nou, de costat a costat en una carretera comarcal, fins quedar-se parat entre el voral i el camp que començava a despertar.
Amb l'ai el cor va aconseguir adelantar-lo, quan ell tot just tornava a la carretera, un ensurt i el camí que segueix, sense intentar entendre què li devia passar...

Comentaris

-- ha dit…
sense intentar entendre.... això se diu... xoc traumàtic no?.... si es així... se com es fugir i no demanar-se res fins no arribar al destí final.
Super Coco ha dit…
quina por, quina por, quina por.

veus per que no pujo amb tu al cotxe, si es que despres sem posan mes canes, despres de una cosa aixi semblaria un supercoco seguidor de l'ESPAÑOL. Y al supercoco no li agrada el furgol
assumpta ha dit…
Això sí es una pujada boja d'adrenalina no apta per a cardíacs ... ufff !!!
Bon cap de setmana !
M'agrada molt el teu blog. Els aescrits són molt amens i desenfadats.
En tinc un que intento anar actualitzant i la veritat és que costa una mica.
Ja m'hi aniré passant
yuna ha dit…
Déu meuuu, quina por :S

Entrades populars d'aquest blog

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Colors

Retorns

No ho he pogut evitar. Com una cadena de pensaments que comença a fluir al fer caure la primera peça del dominó. Nens que recollien unes espases imaginàries en castells inventats, aire entre les mans i bancs d'una ciutat en la realitat d'un adult, i la nena que viu en mi buscant aquell tiraxines amb el que podria enfrontar-se als dracs de la seva pròpia vida. I de sobte aquelles dues paraules: dracs, enfrontar-se. I em sembla tornar a sentir la teva veu en aquell cassett vell que em vares fer després del viatge a Granada... I et torno a sentir, parlant-me. Paraules que potser ara tenen més significat que abans, que potser demà entendré millor: "Una vez que se han enfrentado los dragones, cruzado los desiertos y se ha despejado el sendero del bosque, es la hora de volver. Elige sabiamente. Reúne tus regalos y recuerda tus lecciones. Ahora eres frágil, sé delicada contigo. Desde el exterior: entra. Desde el interior: sal. Las fronteras son permeables pero peligrosas...