Passa al contingut principal

Mal de cap

Mal de cap. Punxant. Absorvent. Ennuvolat. Pensaments que es troben en embarbussaments. Fums que t'absorveixen tota raó.
Mal de cap. Sorolls de volum multiplicat. Cops de porta, veus estridents, una melodia estranya.
Mal de cap que no m'abandones ni amb la màgia química. Que em cegues i m'ensordeixes. Que em mareges i m'alteres. Que m'esborres el somriure.
El sol m'enlluerna i tanco els ulls. La mirada baixa intentant evitar senyals externes convertides en dolors afilats.

I de sobte te'n vas. Després d'acompanyar-me tot el dia. I el somriure apareix acompanyat d'una vella amiga i un petit de vuit mesos que tot just descobreix el món i la seva màgia.

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
M'alegro que finalment hagi marxat... el mal de cap.

Ahir em vaig oblidar de comentar-te el canvi de look del teu blog. Una foto preciosa.
gatot ha dit…
quina sort només tenir-lo un dia!
jo en fa quatre que alterno mal d'oïda i mal de queixal... espero que no em falli el ronyó!!! :D

però ho has descrit amb tanta tendresa...

bona nit, wapa!
Unknown ha dit…
M'ha agradat molt! Aprofito per notificar que he tornat al blog!He programat 3 dies d'escrits. Ja em diràs. Però m'he tornat a oblidar d'algunes coses que em vas explicar. Ehem...(dissimulo)...Ja et truco perquè m'expliquis cavall vencedor!Muakas!
Unknown ha dit…
Ah!I referent al que diu ddriver, això és el temps que fa que vas néixer, que encara que no ho sapigueu, la Carme comença ja a tenir una edat.jejejeje!Muakas guapa!
Anònim ha dit…
Qui pogués matar definitivament l'insecte de les migranyes...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu