entre somnis i realitats

Caminar. Caminar amb seguretat, coneixent el camí a seguir, un pas rere l'altre. De sobte, la terrible sensació que el terra despareix sota els teus peus, l'incontrolable balanceig abans de la caiguda al no-res. Saber-te inestable, en superfícies lliscants, sense punts de suport. Por, por a la caiguda, por al balanceig, a la inseguretat, al no poder sostenir-te. Un pas en fals.

La Lluna il·lumina els carrers, enfosquits pel buit que has deixat amb la teva marxa. El dia acaba, la nit esdevé la princesa aclamada pels udols dels més solitaris. Diuen... Diuen tantes coses. Veritats esmicolades en mil bocins. Mentides eixamplades per tota la ciutat, ballant per tots els racons i enduent-se els rastres de la vella amistat. Diuen que has marxat. Diuen que no podies seguir veient els mateixos rostres, dia rere dia. Diuen que aquelles paraules et van deixar malferit i que, ara, setmanes després, no et queda més que marxar i tornar on la llar transmet seguretat. Foren paraules afilades, carregades del verí mortal que et deixà fora de joc. Somriure blanquinós i esmorteït, de dents groguenques i mirada sense vida de qui només vol el mal d'altri, de qui gaudeix amb la destrucció de la bellesa, dels somnis, dels somriures més sincers. Diuen que no tornaràs. Però jo encara espero veure't de nou en aquella escola, parlant sobre les diferents tècniques d...

I de sobte em sentia lleugera. El contacte amb el terra fred desapareixia, el meu cos s'enlairava per perdre'm entre els sons d'una natura que desperta. Estirada en aquella cambra, completament relaxada, deixava de ser jo mateixa per esdevenir uns àtoms insignificants convertits en aire, invisible, lleugera brisa que t'acarona el rostre, que besa la vida fugaçment. El meu jove cos i el no-res eren tot una mateixa essència. L'aquí i l'ara es convertien en un infinit de divagacions i possibilitats. Primer aire, després au que sobrevola la felicitat, arbre que s'arrela, onada que ve i torna amb el seu tímid espurneig. Petjades de vida, de moments, de fantasia. Petites delícies d'una tarda de dilluns.

A vegades, les emocions poden amb ella. La indignació, la punyalada per l'esquena, el sentir-se feroçment encesa per comentaris que no treuen a lloc, per mots superflus i mal dits, per l'ego de companys que es creuen amb el dret de fer les coses a la seva manera, oblidant que formen part d'una societat, anant per lliure arrassant tot el que troben pel seu camí, com una cara diabòlica que s'alça rere un pentinat dolç i un rostre que fins ara havies considerat amic. Tot per creure's amb la veritat a la mà. Situacions que et fan oblidar qui ets i que el forat negre que creen se't va menjant a poc a poc. Ràbia, impotència, paraules reservades perquè des del lloc on ets has de guardar les formes i no vols que tot acabi sent un huracà i una tempesta incontrolable. Et menges els comentaris que hauries deixat anar, tornes al teu lloc sentint-te ferida, indignada, perquè al cap i a la fi, aquesta persona també t'ha de representar. Et mossegues la llengua i t'info...

...un nen arrelat.

Somnis onírics que em dueu de nou a terres conegudes en altres vides. Lleugera de roba, movent-me amb llibertat per aquell palau on jo era realment qui regnava. Voluntat que dominava la d'un sultà àvid del poder que les meves carícies despertaven sobre la seva pell castigada per les caravanes dels deserts. Torno a estar a aquella sala, on gaudíem dels millors àpats, amb notes vagant i movent-se per tot el meu cos, des dels peus que s'entrellaçaven amb la teva mirada, treient-me cada fil de seda amb els teus ulls, fins als malucs que jugaven, tornant-te boig de desig. Amb aquells moviments salvatges et posseïa, em converties amb reina de tots els teus imperis, en la teva sultana.

Desde aquel día sigo el rastro de un sueño de venganza. Mis manos fueron entrenadas para los más sucios fines. Conseguir información, chantajes, desapariciones en el momento justo y exacto, documentos sin encontrar, nombres en listas negras. Mil rostros, mil personalidades, cualquier cosa necesaria que me haga llegar a él. Debo calmar mi sed, ojo por ojo, diente por diente. La soledad es monótona, a veces asfixiante, lo único que me quedaba fue aniquilado eliminando rastros o simplemente por puro placer. Y la soledad se convierte en un tiempo eterno. Sueño con palabras de libertad, libertad dentro de un imperio putrefacto donde vivir significa huir o luchar o morir en un callejón a manos de un desconocido cuyo rostro es público. Parece que se esconda reuniendo sus ejércitos. Pero lo perseguimos y algún día saldrá de su madriguera. Lo único que espero es estar allí para... Algún día llegará el momento.

Com un somni d'infància, aquell miratge s'alçava cada nit davant seu un i un altre cop. Desconeixia el motiu recorrent que provocava que aquelles fulles rosàcies fossin les protagonistes de nits en que la lluna el desvetllava. Apareixia al bell mig d'un jardí d'una casa estranyament familiar, però que no aconseguia reconèixer. Mirava el seu entorn sense poder percebre el rastre de cap ànima ni de cap somriure que li expliqués el per què de la seva presència allà. El silenci es trencava només per la remor del vent ballant amb les fulles dels arbres que s'alçaven mirant al cel i pel xiuxiueig dels ocells que celebraven l'arribada d'una primavera majestuosa. Començà a vagar pels camins d'aquell jardí, mogut per desitjos que algú altre dictava, perdent-se dins dels laberints capriciosos que anaven apareixent davant seu. De sobte començà a ploure, era una suau pluja de pètals aromàtics, acompanyada per un sol que irradiava la calidesa d'un matí despertant...

Paraules sàvies que em fan somriure i em fan reflexionar sobre les grans veritats, sobre les necessitats d'aquest món i la comunicació necessària amb els més petits. Aquest matí el gaudeixo des de l'estudi de casa estant, perdent-me per racons meravellosos i endintsant-me en els vostres tresors. I trobo cofres amb les més exquisites joies amagades, com les paraules que avui he trobat al Diari de la meva escola , i que no puc evitar reproduir aquí; paraules sàbies del que fou un gran músci català, Pau Casals: “I què és el que ensenyem als nostres infants? Els ensenyem que dos i dos fan quatre i que París és la capital de França. Quan els ensenyarem el que ells són realment? Hauríem de dir-los: Ja saps tu qui ets? Ets una meravella. Ets únic. En tot el món no n’hi ha un altre exactament igual. En els milions d’anys que han passat, no ha existit mai un altre nen com tu. Mira el teu cos: quina meravella! Les teves cames, els teus dits, la manera com camines i et mous…! Pots convert...

Mirava al cel i se sentia insignificant. L'espectacle dels núvols que jugaven a fet i amagar amb el sol, que els cremava la cua, mentres el vent els canviava de lloc, entremaliat. De sobte, l'escalfor dels rajos d'aquella estrella reina. I tot seguit, la frescor d'un aire que porta amb si mateix gotes fines d'aigua. Contrastos. De colors, de sensacions, de somnis. Potser desapareixeran els núvols, potser quedarà tot amagat sota una capa gris i blanca, potser demà tot serà diferent. Però aquest cel, aquest moment en que et sents petita, insignificant, davant de l'espectacle que una natura despertant et brinda, és únic. A vegades, aturar-se i mirar el cel resulta ser el millor del dia. Aquests minuts en què deixes la ment en blanc i guadeixes del que la teva mirada t'ofereix. Trenques el ritme, evaeixes les preocupacions, abandones el neguit i les angoixes del dia a dia. Només són uns minuts, però uns minuts que fan d'aquell dia, un dia especial.

Quan les ombres del passat fereixen un futur incert i et deixen moribunt en un present trist i buit. Quan aquell rostre apareix davant teu, amb un somriure que esmicola les esperances. Quan els records esdevenen armes mortals. Quan l'amor desapareix, abandonant-te en laberints plens d'ombres i carrers sense sortida. Quan... Potser ha arribat el moment de recollir-ho tot, agafar aquella bossa carregada de moments viscuts i abandonar-la per què el pas del temps curi les velles ferides. I mentrestant, agafar pic i pala i desterrar aquell vell amor d'un mateix. A tots aquells cors que necessiten una excavadora! Ànims!

Estava cansat d'esperar. Cansat de quedar-se quiet fins que li arribés el seu torn. La inmovilitat l'exasperava de tal manera, que se li feia feixuc quedar-se dret, aguantar el pes del seu propi cos, dret i quiet. El món començava a donar-li voltes, tot perdia el sentit, els colors perdien la seva màgia i les imatges es difuminaven. Una suor negra i amarga li queia lentament pel seu rostre inhert. Era quiet, convertit en estàtua esperant que li arribés el seu torn, però el seu torn no arribava mai, i el cos es petrificava mentres l'ànima lluitava contra els paràmetres socials que l'obligaven a esperar. Ella volia moure's, volia prendre la iniciativa, volia viure. Mirant com alguns avançaven, mirant els colors que perdien nitidesa, morien els somnis, les il·lusions. El silenci ho embolcallava tot amb les seves mans sedoses, però ella només volia cridar, arrencar a córrer d'aquell lloc, fugir i començar a volar. Per què n'estava segura, podria arribar a volar....

Els minuts s'escolen pel desguàs dels plats que encara queden per rentar. Els segons desapareixen entre les fulles mortes que jeuen al jardí. Sento la rentadora en marxa i la roba que crida per retrobar una nova llar dins d'un armari a mig fer. Són les 11:55 d'un divendres de festa, d'aquells que decideixo gaudir de cada moment, de cada desig i vountat voluble, de tot allò que vull arribar fer i del que realment faig. Necessitat de tenir un temps on pensar i fer, calma i acció, acció i calma. Entre el silenci dels murmuris de l'ordinador, algun gos que crida que també vol sortir, algun nen que juga en un dia festiu, un ocell que canta buscant parella. I tot allò que la meva ment dibuixa, que vol fer. Els plats, la roba, l'habitació que s'omple de mals endreços, les males herbes que creixen al jardí, la pinassa que hem adoptat dels veïns, el dinar, la múscia, les fotografies, les paraules escrites, els silencis disfressats, els pensaments buits, jo mateixa qu...

La nit anterior havia rebut un missatge on li demanava veure's de nou amb ella; havien estat necessàries poques paraules "necessito veure't, demà, igual que sempre". Qualsevol altra paraula era silenciada per la remor del mar dels records. Eren quarts de cinc de la tarda. Caminava de nou per vells camins somiats. Les cames tremolaven amb cada nova passa, alguna cosa dins seu li demanava, li suplicava fugir corrents d'allà. Però sempre sabia com fer-se mal de nou. Sabia que aquell retrobament significaria obrir velles cicatrius, ferides que no es tancarien tant fàcilment. Els anys passaven, la ment oblidava, però els records del viscut seguien sent tant dolorosos com el primer dia. La pèrdua de la seva inocència als seus braços, víctima de la seva pròpia mirada somiadora que va ser incapaç de descobrir el llop que s'amagava rere aquells llavis de núvols, rere de les carícies que li feren descobrir móns inimaginables de plaer i luxúria. Sentia palpitar les esque...

Paraules que es llancen a la deriva i que passen a esdevenir imatges i pensaments d'altres persones. Paraules que cuides i mimes, fins que són grans o encara joves s'escapen de casa, per cercar noves mirades càlides que les facin créixer encara més. Paraules que de sobte desperten mirades acollidores i que són obsequiades per altres persones que com jo, gaudeixen d'elles. Moltes gràcies pels premis que m'heu anat donant aquest dia, moltes gràcies i perdoneu que les lletres entrellaçades hagin trigat tant a sortir, que els llorers creixin al jardí, que... Premiada, premiada per triple. Premiada per "mostrar dia a dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”. Gràcies Anna i Lluís , gràcies Víctor , gràcies per donar nova vida a les meves paraules i pel reconeixement! I gràcies...