Passa al contingut principal

Responsabilitat

La responsabilitat pesa. I molt. I pot arribar a fer mal a les espatlles, en tensió constant, sota la pressió dirigirda d'un teclejar inquiet davant una pantalla freda i llunyana, que només mostra dades i dades que arriben a esvair-se en l'incertesa de la utilitat que tindran.

La responsabilitat fa mal, treu son, cansa. Hi ha moments i moments per tot. Hi ha responsabilitats i responsabilitats. I hi ha dies en que saps que no pots fer altra cosa, que no pots fugir, que no pots dir que no, ets massa responsable.

Per què serveix? Aquest dolor, aquesta fatiga, aquest no viure momentani i desaparèixer, restant lluny dels qui t'estimen durant uns dies, per què serveix? Val la pena? Segurament, però... Sempre hi ha un però.

M'agrada ser responsable, encara que pugui arribar a pesar; no m'agraden les situacions límit; no m'agrada qüestionar-me... sempre acabo dubtant de si estic preparada o si aquesta nena s'ha posat a jugar en el món dels grans.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Sergi ha dit…
Però segur que quan la feina està acabada, et demostres a tu mateixa que aquesta nena juga a la lliga que li pertoca. La responsabilitat no és dolenta, ni la que ens cau a sobre ni la qualitat de cadascú. Agafar compromisos, prendre-s'ho seriosament, és una manera de viure, i dóna els seus fruits. De vegades sembla que els penques se'n surten millor, però a la llarga tothom rep el que es mereix, o això vull creure. Això si, si estem parlant de feina, no s'ha de deixar que sigui una obsessió, i no es pot portar més enllà del que és humanament possible. Hi ha coses molt més importants a la vida, i tu ho saps. És més, la feina és de les coses menys importants que hi ha, mentre en tinguem, és clar.
14 de març del 2008, a les 9:06
Anònim ha dit…
Afortunadament hi ha responsabilitats que no demanen vigilància les 24 hores del dia (hi ha cap que si?). Moltes són compartides (per alleugerar les tensions). Totes tenen aqueix moment d’evasió i intimitat, per llegir, a més, la premsa, o el que et vinga de gust. I algunes responsabilitats fins i tot es dignifiquen quan presentes la dimissió. També tens la responsabilitat de viure i ser feliç (aquesta és indefugible!).
14 de març del 2008, a les 21:06
-- ha dit…
esgota, te deixa malaltissa i suau davant les reaccions de tota mena...
17 de març del 2008, a les 5:41
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a
3 comentaris
Més informació

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat
Publica un comentari a l'entrada
Més informació